Arxiu de l'autor: josep

Gossos sí, incívics no

    El meu gosEl meu gos

A la rambla Josep Pla hi ha un elements decoratius metal·lics, de forma quadrada, clavats a ran de terra, amb un dibuix d’un gos marró, sobre fons blanc i creuat per una ratlla diagonal vermella, i amb unes lletres a sota que diuen “gossos no”. No diuen “caques no” ni “gent porca no”, de manera que haurem de suposar que el que ens estan dient és que els nostres gossos no poden ni transitar per aquesta flamant via amb terra de sorra. Com a company de pis d’un gos (el podeu veure a la imatge de dalt, en una foto convenientment alterada per preservar la seva privacitat), no entenc a què treu cap aquesta mena de cartells.

Si del que es tracta és que els amos de gossos entenguin d’una punyetera vegada que els celranencs (i les celranenques) no tenen perquè anar trepitjant merda, almenys no literalment, potser seria més efectiu que el cartell posés “Recull les caques del teu gos” o bé “El teu animal és un gos; no siguis tu un porc”. I no a quatre dits de terra, com ara, sino a l’alçada de la vista d’una persona bípeda d’estatura estàndard. Perquè, què coi hi fan aquests cartells a ran de terra? Que potser els han de llegir els gossos?

Si volem anar una mica més enllà, podríem plantejar-nos de posar-hi uns “kioscan”, aquells expenedors de bosses que haureu vist en altres pobles i ciutats del país. Ara el cartell podria dir: “Et donem la bossa. Continuaràs deixant la merda a terra?”.

No? Què ens fa por? Que la gent robi les bosses per posar-hi l’entrepà de la mainada per anar a l’escola? Que s’acabin les bosses i ningú les reposi? El “Gossos no” potser serveix per netejar-nos la consciència o per complir expedient: “ja hi hem posat un cartell”, però no per fer desaparèixer les caques del carrer. És com les ratlles grogues del carrer Mary Santpere: van servir perquè els cotxes no aparquessin a la vorera? Doncs no: cada nit n’hi ha una filera. I ja que no tenim policia municipal, ni els Mossos vindran a multar els amos incívics dels gossos, potser que ens empesquem solucions més creatives.

Si no, sembla que estem dient a la gent que no poden portar el gos a la rambla Josep Pla, però que no passa res si li deixen evacuar els intestins a les voreres de la carretera de Juià. Allà no hi ha cartells i, total, només hi passa la mainada que va a l’escola. Un cartell de “Gossos no” en un espai determinat es pot entendre com un “gossos sí” per als carrers on no hi ha cartell.

No seré jo qui digui que és cosa de l’Administració evitar que els incívics facin marranades. Tothom hauria de ser prou assenyat per entendre que no costa gaire comprar un rotlle de bosses per recollir els excrements canins, igual que comprem el paper de vàter per a les nostres deposicions o els kleenex per eixugar-nos el que sigui. Al Mercadona en venen unes de marca Saplex (perfumades, de color negre) que són la mar de pràctiques. I als que no entenen una cosa tan simple com aquesta, el “gossos no” no els farà ni fred ni calor.

El fet és que la realitat ens diu que encara hi ha primats poc evolucionats (com diria l’admirat Eudald Carbonell) que necessiten que algú els digui que els carrers no són per llançar-hi llaunes, bosses de paper o paquets de tabac buits, ni per deixar-hi les caques dels gossos. I aquest algú no ha de ser ni un ciutadà (o ciutadana) de peu, ni el regidor de medi ambient, ni el senyor de la brigada que passa amb l’escombra, ja que l’incívic que no té manies a l’hora de emmerdar el carrer tampoc no en té per fotre un moc a qui intenta donar-li un consell. Aquest algú ha de ser la seva pròpia consciència, aquella veu adormida que de cop li crida “tiu, ets un porc!”. Només falta trobar la manera de despertar-la.

El cas de la sabata desaparellada

Desaparellada i abandonada

Una bona amiga, coneixedora de com m’agrada reflexionar sobre temes de gran transcendència, m’ha llançat el repte de resoldre un misteri que no la deixa dormir en pau: Com és que molt sovint veiem al mig de la carretera una sabata desaparellada? Sóc conscient que un enigma d’aital magnitud necessitaria la perspicàcia i l’habilitat deductiva d’un Sherlock Holmes, però tot i així, i ni que sigui per no fer-li un lleig, intentaré plantejar algunes hipòtesis.

Una de les menys plausibles, però a la vegada més divertides, és la possibilitat que la persona propietária de la sabata desaparellada sigui la víctima de la llegenda de la sogra i la prostituta. Fernando Colomo la va utilitzar en una pel·lícula amb Antonio Resines i des de llavors ha circulat en diverses variants (narratives). Un conductor que va a buscar la seva dona i la seva sogra amb el cotxe es troba una suposada autoestopista i la puja. Resulta que la noia és una prostituta i, quan ell se n’adona, la convida a abandonar el cotxe. Al cap d’una estona, amb la sogra al seient de darrere i la dona de copilot, descobreix una sabata solta sobre la catifa de davant. Pensant-se que és de la prostituta i per no haver de donar explicacions, s’empesca una maniobra de distracció i la llança per la finestra. Quan arriben a destí, la sogra només porta una sabata.

La clau d’aquesta faula, però, no és la sabata en si, sinó l’impuls que porta el conductor a desfer-se de la peça de calçat de manera tan subreptícia. Si no hi havia hagut cap comerç carnal amb la ventafocs del voral, quina mena de sentiment de culpabilitat l’empeny a amagar la seva trobada amb ella? Per contestar aquesta pregunta cal excavar en les zones més profundes de la psicologia de l’home. O de la dona. O de la sogra. L’home ni es planteja preguntar “és d’algú aquesta sabata?”, perquè es pensa que és de la prostituta i perquè creu que per a la dona i la sogra, una sabata femenina aliena és una prova d’adulteri irrefutable. Però, d’altra banda, imaginem que hagués compartit amb elles les seves sospites i hagués dit “he pujat una autoestopista en una rotonda i, quan s’ha ofert a xuclar-me-la per un preu no especificat, l’he feta fora del cotxe i s’ha descuidat una sabata”. Com hauria reaccionat la dona? I la sogra? Haurien dit “ostres, busquem la rotonda i tornem-li, pobra”? No, clar, perquè la sabata era de la sogra. Pero, i si la sabata fos realment de la noia? Fa de mal dir, oi?

Però m’he desviat del tema principal, que era la sabata solitària enmig de la carretera. Se m’acut que algú pot haver anat a comprar-se unes sabates noves i ha decidit desfer-se de les velles llançant-les per la finestra del cotxe. El fet que només en veiem una es deu sobretot a la velocitat del cotxe. Aquesta teoria és encara més probable quan es tracta d’una sabata de nen (o nena). Tots els pares (i mares) saben com es posen de pesats els nens (i nenes) quan els compres unes sabates noves (“me les vull posar ara, me les vull posar ara!”).

La teoria més macabra és una altra, però tampoc no té gaire mèrit. A totes les pel·lícules en què volen ensenyar com atropellen algú, si ens volen estalviar la imatge de la topada (no tant per no ferir la nostra sensibilitat com per evitar de contractar un especialista), fan allò tan sobat de deixar la pinya fora de pla, i fer aparèixer una sabata que ha sortit rebotida pels aires. És fàcil pensar, doncs, que en els casos d’atropellament, durant la retirada del cadàver s’han oblidat de procedir a l’aixecament de la sabata. Un fet lògic, d’altra banda, ja que el seu propietari ja no la necessitarà. Confesso, però, que la raó per la qual a la persona atropellada li cau una sabata, i no les dues, se m’escapa totalment. Si alguna vegada atropello algú o m’atropellen, ja m’hi fixaré.

PS: Estava buscant un imatge per il·lustrar això i he trobat altres autors que han dedicat una estona al mateix tema. Aprofito per mangar-li una imatge a un d’ells. L’altre és Joan Barril. Us deixo els enllaços aquí per si els voleu visitar. 🙂


– The Lone Shoe

– Joan Barril a El Periódico

Stieg Larsson al cinema (és a dir, a la televisió)

DivendrCartell de «La noia que somiava un llumí i un bidó de gasolina»es passat, 23 d’octubre, vaig tenir el plaer de compartir tertúlia literària i cinematogràfica amb l’editora Ester Pujol i el llibreter/factòtum de la moguda gironina Guillem Terribas, davant el públic dels cinemes Ocine –abans Oscar– amb ocasió de l’estrena de «La noia que somiava un llumí i un bidó de gasolina». La primera cosa que cal dir de l’adaptació de la segona novel·la de la trilogia Millennium, del suec Stieg Larsson, és que, a diferència de l’anterior «Els homes que no estimaven les dones», es tracta d’un producte pensat i produït per a la televisió, i no per al cinema, fet que es nota en tots els aspectes del resultat. Dirigida per Niels Arden Oplev, «Els homes que no estimaven les dones» era un llargmetratge creat per a la pantalla gran, rodat en cinemascope, amb un pressupost ajustat però digne, una banda sonora simfònica espectacular i un bon ús de la fotografia i la filmació en exteriors i decorats. La segona part, en canvi, es va concebre com un producte per a la televisió, en format 1:1,85, molts primers plans i
una banda sonora electrònica efectiva, però menys inspiradora.

El projecte de la productora Yellow Bird contemplava una estrena del primer llibre en un film de 144 minuts al cinema i quatre capítols de 90 minuts, basats en els altres dos volums, en forma de sèrie de televisió. El gran èxit de taquilla de la primera pel·lícula i el fenomen de vendes en què es van convertir els tres llibres després arreu d’Europa va fer que, amb el material ja rodat, la productora es repensés els seus plans i acabés fent un muntatge de dues hores de les tres hores previstes de «La noia que somiava un llumí i un bidó de gasolina», dirigida per Daniel Alfredson.

Quan s’és un admirador de la trilogia de Stieg Larsson és impossible valorar aquestes pel·lícules sense deixar-se endur pel lligam sentimental del record de moltes hores de lectura apassionants, protagonitzades per personatges que formaran part de la nostra memòria per sempre. Per això, malgrat les seves mancances, el telefilm de Daniel Alfredson es veu amb simpatia. De les més de 700 pàgines de la novel·la original, la pel·lícula no es queda ni amb un 25%. Això és inevitable i ja hi hauríem de comptar abans d’entrar a la sala. Però té el mèrit de ser fidel a la imatge que ens havíem creat dels personatges quan vam llegir el llibre i no traeix l’esperit dels originals en les seves reaccions o el seu comportament, cosa que no es podia dir de la part final de la pel·lícula anterior.

L’adaptació de les obres de Larsson a càrrec de Yellow Bird es va gestar quan les novel·les ja eren un èxit a Suècia, però tot just començaven a traduir-se a altres llengües. Per això, es tracta de produccions amb un regust certament local i modest, allunyat de l’enorme quantitat de diners i expectació que han provocat els originals literaris posteriorment. Malgrat això, i a l’espera que el cinema americà posi en marxa la seva pròpia versió «corregida i augmentada», és d’agrair que la primera adaptació ens hagi arribat del mateix país que va veure néixer el seu origen literari.

Els qui no hagin llegit el llibre, potser trobaran en «La noia que somiava un llumí i un bidó de gasolina» un thriller convencional, no gaire allunyat de les sèries de lladres i serenos que ens arriben amb comptagotes de països com Alemanya o França,  que no aconsegueix estar a l’alçada de l’enorme expectació creada. Els que l’hagin llegit hi trobaran una il·lustració respectuosa, amb una immensa Lisbeth Salander interpretada per Noomi Rapace i un boxejador anomenat Paolo Roberto que s’interpreta ell mateix en un dels passatges més encantadors del film.

I tu, a què et dediques?

Un dia vaig sentir algú que explicava que, als Estats Units, quan preguntes a algú “a què
et dediques?”, es dóna per entès que estàs preguntant per les aficions de l’altre, i no per la seva professió. “Col·lecciono taps de cervesa” o “faig escultures” serien doncs dues respostes perfectament esperables, i no “treballo de telefonista” o “sóc funcionari”. La idea
seria que els nord-americans, així en general, pensen que allò que els defineix no és la feina que els dóna de menjar, sinó aquella activitat que els dóna un cert sentit de realització personal.

A Celrà, una colla de persones diversa en edats i procedència hem muntat una associació (i no perquè a Celrà no n’hi hagi gaires) que prendrà la forma d’una companyia de teatre amateur. L’origen és el curs d’iniciació al teatre que s’ha celebrat els últims dos anys i el destí és el que ha unit els insensats (i insensates) que, a més de fer el curs, hem tingut ganes d’anar una mica més enllà.

La creació d’un grup de teatre amateur ha estat la conseqüència lògica d’un procés que va començar fa quasi dos anys. Crec que ben pocs, per no dir ningú, ens vam apuntar al curs pensant que el resultat seria fer teatre de manera estable. Mirant enrere, però, ara em sembla que era una cosa inevitable, i bona part de la responsabilitat en aquest fet la té l’entusiasme i la capacitat engrescadora de la nostra senyoreta i directora. La Txell Faxedas ens ha encomanat el verí del teatre i això ja no té marxa enrere, segurament perquè ens ha ajudat a treure de dins un impuls amagat, unes ganes de descobrir coses de nosaltres mateixos que estaven latents, esperant una espurna que les fes esclatar. La
Txell ha posat l’espurna i molt més, i si en surt alguna cosa presentable de tot plegat, el mèrit principal serà ben seu.

Al principi parlava dels americans i del seu costum, diuen, de definir-se ells mateixos mitjançant les seves aficions i no mitjançant allò que els permet pagar les factures. En el meu cas, he tingut la sort (i que duri!) d’anar construint un currículum relacionat amb coses que m’apassionen, com el periodisme, el cinema i la informàtica. I malgrat que mai tot són ni han estat flors i violes, no em puc queixar. Ara bé, penso que els americans tenen bona part de raó i que són aquestes altres activitats les que acaben d’arrodonir una vivència personal satisfactòria. Fer teatre, dibuixar, tocar un instrument, jugar al tennis, aprendre dansa contemporània o apuntar-se a un club de lectura són activitats extraescolars que ajuden a mantenir l’equilibri emocional, fins al punt que haurien d’estar subvencionades per la seguretat social. Si els departaments de sanitat dels governs d’arreu s’ho plantegessin de veritat, segur que baixarien el consum d’ansiolítics, els accidents de
trànsit i els actes de violència, siguin del gènere que siguin.

“I les responsabilitats?”, preguntarà algú. Tots coneixem persones que tenen massa feina o estan massa ocupades o massa estressades per dedicar unes hores a la setmana a cuidar el seu jo personal i intransferible, i a més en fan ostentació. Estan sempre reunides i miren amb menyspreu els irresponsables que fan el pallasso o aprenen a tocar el saxo mentre elles aixequen el país o es sacrifiquen per la família. L’única resposta que se m’acut per a aquesta mena de gent és la convicció profunda que el país en general i les famílies en
particular anirien molt millor si cadascú sabés trobar la seva pròpia via d’escapament i la cuidés amb atenció, ni que sigui un parell d’horetes un dia al vespre, ben negociades i pactades perquè ningú no prengui mal. Crec, de debó, que és un qüestió de vida o mort.

Intent de comentari dels resultats electorals

El resultat de les eleccions municipals a Celrà ha estat com el despertar de la bella dorment, una sacsejada que ha provocat sensacions diferents a les diferents formacions polítiques. L’ajustat 5-4 entre l’Entesa i iCelrà i la davallada brutal de Convergència i Unió són des de diumenge al vespre el tema de totes les converses. La irrupció d’iCelrà amb quatre regidors i la de la CUP amb un, i la consegüent pèrdua de pes de les dues úniques formacions que hi havia a l’ajuntament fins ara, demostren que molts votants han cregut que les coses no s’estaven fent prou bé ni al govern municipal ni a l’oposició, i això és el que han expressat amb el seu vot.[@more@]

La pèrdua de regidors de l’Entesa és una conseqüència lògica de l’escissió que va portar a la creació d’iCelrà. Si hi va haver un transvassament de persones d’una formació a l’altra, també era previsible que passés amb els votants. Aquí no ha passat com amb els partits tradicionals, on qui es mou no surt a la foto, primer perquè els partits tradicionals tenen poca cosa a dir a les eleccions locals en pobles petits, i segon perquè aquesta va ser una escissió més profunda i significativa que la de, per exemple, ERC i el PI (algú se’n recorda del PI?).

I la baixada de CiU demostra que la justícia divina no s’expressa només en el més enllà, sinó que també posa les coses al seu lloc en el més ençà. Els tres regidors convergents que han estat a l’oposició han fet un paper tan poc lluït, que CiU no ha pogut aguantar el seu pobre resultat de fa quatre anys ni treient el sant cristo gros per posar-lo de número 2 de la candidatura. El mateix Joan Planas va reconèixer durant la campanya electoral que no havien fet una bona oposició, però està clar que no és a dues setmanes de les eleccions que s’ha de corregir el camí.

Els quatre regidors d’iCelrà provenen principalment de la fuga de vots de l’Entesa, amb qui la proximitat ideològica és evident, però també d’exvotants de CiU que poden haver considerat que el seu vot de fa quatre anys no ha servit per res. I el regidor de la CUP és el premi just a una campanya innovadora i imaginativa que ha quallat molt bé entre els joves, entenent com a tals no només els que fa pocs anys que voten.

A partir d’aquí i tenint en compte que l’Entesa s’ha quedat a un regidor de la majoria absoluta, sobre el paper hi hauria diverses possibilitats:

1. El govern en minoria: A les entrevistes preelectorals de Ràdio Celrà, l’alcalde i cap de llista de l’Entesa, Francesc Camps, ja va insinuar aquesta possibilitat quan va dir que no era imprescindible una majoria absoulta per formar govern, ja que en l’última legislatura gairebé totes les propostes als plens s’havien aprovat per unanimitat. En la situació actual, el govern de l’Entesa en minoria té l’inconvenient que cinc persones s’hauran de repartir les àrees que fins ara dirigien entre vuit. Això farà que el dia a dia sigui més complicat de gestionar, per una simple qüestió numèrica i perquè, amb una oposició forta, les decisions no es podran prendre amb la mateixa placidesa que fins ara. A part d’això, tampoc sembla que els plens dels propers quatre anys hagin de ser com els dels quatre últims.

2. El pacte “a la balear”: Un acord iCelrà-CUP-CiU deixaria l’Entesa a l’oposició, però la situació d’aquí no és la del “tots contra el PP” de les eleccions balears de fa 8 anys. A més, els pactes de les minories contra el guanyador, que ja són de mal explicar a les eleccions nacionals, encara ho són més a les locals, sobretot quan no hi ha afinitat ideològica entre els que es reparteixen el pastís.

3. El pacte “a la basca”: Després de l’escissió del PNV que va donar lloc al naixement d’Eusko Alkartasuna, les ferides van trigar a cicatritzar, però al cap d’un temps van començar a pactar i des de fa uns anys fins i tot han format coalició per presentar-se a algunes eleccions. Un govern municipal amb un acord entre Entesa i iCelrà tindria almenys tres arguments a favor: l’afinitat ideològica dels dos grups, situats al mateix lloc de l’espai polític; la gran compatibilitat en els eixos dels seus programes electorals, i la qualitat de l’equip humà que resultaria de sumar els cinc d’una banda i els quatre de l’altra. Un pacte d’aquestes característiques sentaria les bases per començar a acabar amb la divisió, la desconfiança i les mirades de reüll dels últims mesos, però fa l’efecte que encara s’han de gastar moltes caixes de tirites perquè sigui possible.

Celrà té al davant l’oportunitat de tenir un govern fort, amb un equip que aplegaria la solidesa de quatre persones amb experiència de govern i les aportacions de cinc persones noves (l’única incorporació nova de l’Entesa i les quatre d’iCelrà). Si al final aquesta oportunitat no s’aprofita, segurament serà més per rivalitats personals que per qüestions polítiques o programàtiques. No sé si és demanar molt que tots plegats fossin capaços d’asserenar-se i fer allò que els analistes en diuen “llegir els resultats”. Potser aleshores veurien que el poble els demana que, ara que ja han mesurat les seves forces, es posin a treballar junts. Que les decisions que afecten tot el poble es prenguin pensant en el poble, i que els “piques” personals es resolguin en l’àmbit personal. És clar que tots som humans, però els que anem a les urnes els votem perquè ens representin i perquè representin el millor de nosaltres, els nostres ideals, les nostres ganes de fer que el poble millori, i no les nostres febleses.

Enllaç recomanat: Notícia dels resultats a la web de l’ajuntament de Celrà.