La imatge amb tota la companyia és una captura de l’Instagram d’Eloi Gomez.

Va valer molt la pena desafiar la pluja dominical persistent d’aquest 4 de febrer i anar fins a l’Institut del Teatre de Barcelona a veure la darrera funció de “La comèdia dels errors”, taller dels alumnes d’últim curs d’interpretació i escenografia, dirigits per Joan Maria Segura Bernadas. El juny de l’any passat ja vam poder admirar aquest mateix grup d’actrius i actors al taller de 3r, “Asufre”, de Gemma Beltran, on van demostrar que estaven sobradament preparats per fer el salt al teatre professional. De fet, Eloi Gómez no va participar en aquell “Asufre”, suposo que perquè estava al Gaudí fent “Generació de merda”. Ell mateix i Mireia Coma ja havien triomfat abans amb “El despertar de la primavera”, el musical revelació de 2017. I Adriana Garcia i Clara Mingueza van estrenar al novembre “Paràsits. El musical” al Jove Teatre Regina.

Al Teatre Ovidi Montllor de l’Institut hem vist un grup de joves que, a més de tenir una molt bona preparació acadèmica, fa temps que reivindiquen el seu lloc al panorama teatral i, més concretament, en un gènere tan exigent com el musical. Tots plegats canten, ballen i interpreten amb una desimboltura i una sensació d’estar disfrutant que s’encomana immediatament a l’espectador.

En aquesta “Comèdia dels errors”, versió catalana impecable de David Pintó del clàssic de Rodgers i Hart “The Boys From Syracuse”, el repartiment aprofita amb alegria tant les possibilitats de la deliciosa partitura de Richard Rodgers, compositor d’altres clàssics com “The Sound of Music”, “Oklahoma” i “Carousel”, com les de la dramatúrgia de Joan Maria Segura, respectuosa amb els venerables orígens de l’obra (Shakespeare i Rodgers & Hart, com qui no diu res) però atrevida a l’hora de fer referències a l’actualitat o quan ha d’adaptar el material teatral a l’equip humà que l’ha de defensar. Per exemple, el fet que els dos Dromio hagin de ser interpretats per actrius deixa de ser un inconvenient quan s’integra en el joc teatral amb naturalitat i enginy. Les referències a altres musicals o a músiques d’altres àmbits afegeixen un punt de picant i divertit que no desentona.

I si hi afegim que la petita banda de l’ESMUC ha interpretat la part musical de manera molt competent, hem passat la tarda amb un somriure a la cara que ens ha durat molta estona. Només queda felicitar tot l’equip per la bona feina i guardar apuntats els noms d’aquest grup de joves talents, perquè segur que en tornarem a parlar.

Ha estat un cap de setmana familiar intens de musicals amb el segell Dagoll Dagom​. Divendres, 20 de març, vam anar a veure Mar i Cel al Teatre Victòria de Barcelona. Avui diumenge, hem anat a veure Glups!, en versió de la companyia amateur Sifanofa Teatre​ al Centre Cultural de Cardedeu​. Si dic que m’ho he passat igual de bé en els dos casos, no és per desmerèixer el tercer muntatge de Mar i Cel, que és encara més esplèndid i espectacular que els dos anteriors, sinó com a elogi de la feina excepcional que ha fet la companyia de Cardedeu.

Es pot pensar que quan parteixes d’un text com el de Glups! i d’unes cançons tan rodones com les del gran Joan Vives, si a més et cedeixen el playback orquestral original i tens la complicitat de Josep Castells en l’escenografia i de Toni Magrinyà en la il·luminació, tots dos part fonamental del Glups! original (quina sort, que siguin de Cardedeu, oi?), ja tens mitja feina feta. I és veritat, però el repte és aconseguir que l’altra mitja, la que han de fer els que sortiran a l’escenari, estigui a l’alçada o, com a mínim, que no desmereixi gaire.

El treball de la gent de Sifanofa Teatre no només no desmereix respecte als materials exquisits que remena, sinó que els defensa amb una dignitat admirable i en reivindica la vigència amb entusiasme i sense complexos, fins assolir un equilibri just entre l’atreviment i el respecte cap a l’original.

Amb el record ben viu d’haver vist Glups! en la seva estrena, el juliol de 1983, al Teatre Municipal de Girona, en la que encara és una de les tres o quatre vetllades de teatre més memorables que he viscut, anar a veure’n una versió amateur em feia il·lusió, però també un cert respecte. I el dubte s’ha esvaït de seguida: durant els primers compassos del número inicial (Historietes) he respirat alleujat i se m’ha dibuixat un somriure que no m’ha deixat en tota la funció. Els deu actors i actrius que formen el repartiment llueixen la seva competència cantant, ballant i interpretant, i aconsegueixen muntar cada escena fins arribar a la més complexa, la del sopar familiar del 50 aniversari, sabent molt bé el que es fan, amb domini dels recursos, seguretat escènica i naturalitat.

La versió de Sifanofa Teatre manté totes les cançons de l’original i només deixa fora algunes de les escenes no cantades, amb una selecció molt equilibrada. Els pocs retocs que han fet en el text, petits detalls que requerien una actualització, funcionen prou bé, i tota l’agudesa, la sàtira i la mirada punyent dels còmics de Gérard Lauzier en què es basa l’obra ens pessiguen amb la mateixa força que fa 30 anys, sense deixar lloc a la nostàlgia.

A la sortida, contents i satisfets, l’ambient entre el públic transmetia la sensació d’haver compartit alguna cosa més que una bona estona. Per la meva part, jo ja puc dir que avui, 32 anys després, he tornat a veure el meu Glups!

Una nota al marge: Hi ha la possibilitat que Dagoll Dagom torni a muntar Glups!. Ho va deixar anar en Joan-Lluïs Bozzo en aquesta entrevista i m’ho va insinuar en Joan Vives himself al final de la funció de Mar i Cel de divendres passat, quan vaig anar a saludar-lo com un fanboy qualsevol per manifestar-li la meva admiració de més de 30 anys per la seva obra, després de veure-li el clatell com a director d’orquestra durant tres hores a la primera fila del Teatre Victòria. Vam parlar un moment de Glups! i em va explicar que l’endemà anirien a Cardedeu a veure la versió de Sifanofa. Quan li vaig dir que no em volia morir sense haver fet abans Glups! en un teatre, em va contestar “potser la farem abans nosaltres”. Si ho compleixen, ens hi tornarem a veure a primera fila. Mentrestant, si teniu ganes de veure la versió dels de Cardedeu, la tornen a representar a Granollers, els dies 13 i 14 de juny. Encara repetirem.