Arxiu de la categoria: Cinema

Cinema

El ‘West Side Story’ de Spielberg: una nova mirada del clàssic

Cartell de West Side StorySteven Spielberg ha fet la seva versió de West Side Story, el musical, com si no existís una pel·lícula de fa seixanta anys basada en la mateixa obra. Això, que es podria considerar una presumpció per part seva, resulta que és tot el contrari. Ignorar la pel·lícula de Robert Wise és la millor manera de respectar-la. És un clàssic que té el seu lloc a la història del cinema i ningú no ho discuteix.

La versió de Spielberg no pretén esmenar l’anterior. Ho pot semblar, perquè ha muntat un repartiment en què tots els personatges porto-riquenys estan interpretats per hispans, o en què tothom canta de veritat. Però no fa la impressió que tingui un afany revisionista, com si fos el “Motí a bord” de Roger Donaldson o els últims films de James Bond.

Aquests elements, que podrien semblar intents de corregir el film de Wise, es justifiquen perquè és el que correspon al cinema d’avui, en què ja no té sentit que Burt Lancaster faci d’apatxe o Marlon Brando de revolucionari mexicà. Com tampoc tindria sentit que haguessin agafat actors i actrius que s’haguessin de doblar en les cançons.

Veient la pel·lícula, he tingut el convenciment que Spielberg s’havia proposat rodar West Side Story com si no s’hagués fet mai abans. Aquesta és la sensació que m’ha transmès durant tota l’estona. El guió de Tony Kushner i la manera de dirigir de Spielberg traspuen la frescor i la llibertat de qui agafa una obra de teatre i la converteix en la pel·lícula que s’imaginava mentre la veia a l’escenari.

Kushner ha dit que quan Spielberg li va proposar escriure un nou West Side Story, va pensar que s’havia trastocat. És clar que és una bogeria, però després de veure com han tractat aquest clàssic per mostrar-lo al públic d’avui, és una bogeria benvinguda i molt reivindicable.

La història de les dues bandes que lluiten pel domini del seu barri és la mateixa, però l’agressivitat, els gestos i les actituds tenen un grau més alt de realisme, sense perdre de vista que cada baralla és, sobretot, una coreografia.

El ritme intern de la realització i el muntatge està portat amb bon pols i una connexió intima i natural entre la música i les imatges. No diré que Spielberg sigui el nou Stanley Donen, déu me’n guard, però si hi ha un fet que caracteritza el seu cinema des de fa dècades és la cerca de la sincronia perfecta entre la planificació, el muntatge i cada passatge de les bandes sonores dels seus films, que en molts moments arriben a ser autèntiques simfonies visuals (penso en E.T., els Indiana Jones o The Color Purple, per esmentar-ne també una que no sigui de John Williams).

Spielberg no havia fet mai cap musical, però les seves pel·lícules estan plenes de seqüències filmades i muntades amb un sentit del ritme i unes cadències que semblen escrites sobre una partitura.

I una cosa que agraeixo: en aquesta pel·lícula les coreografies es veuen, perquè no estan fragmentades en plans d’un segon i mig, com passa en la majoria dels musicals dels últims 25 anys, no sé si perquè persegueixen un dinamisme mal entès o perquè han de dissimular les limitades habilitats dels actors que ballen. Aquí el dinamisme ja ve inclòs a la partitura original i als impressionants números de ball.

Aquesta m’ha semblat una molt bona adaptació. Una pel·lícula espectacular que no cau en pirotècnies visuals innecessàries i que sap trobar l’equilibri per fer lluir a la pantalla el munt de talent que hi ha en tots els departaments esmentats als títols de crèdit.

Entre els detalls concrets que vull comentar, la idea de substituir el personatge del botiguer Doc per la seva vídua “chicana” no és només una pirueta enginyosa del guionista per fer-hi entrar Rita Moreno (que també), sinó un recurs que enriqueix i afegeix matisos al relat sobre el xoc cultural tan propi de l’obra original. El local d’en Doc encara és el lloc de trobada dels Jets, però la mestressa avui és una àvia porto-riquenya a qui els seus veuen com una renegada. M’ha semblat un gir brillant.

I un dubte sobre com resoldran en el doblatge espanyol el xoc de llengües que apareix en algunes escenes. El moment més delicat és aquell en què Tony demana al personatge de Rita Moreno que li ensenyi unes frases en espanyol, que ell s’apunta en un paper, per sorprendre María en la seva primera cita. Aquest escena és tan impossible de doblar com la conversa entre John Wayne i els indígenes que parlaven en espanyol a la mítica “Fort Apache”, amb Pedro Armendáriz fent d’intèrpret.


West Side Story (EUA, 2021)
Vista el 8 de desembre als Cinemes Castillet de Perpinyà
Estrena a l’Estat espanyol: 22 de desembre

Un film de culte al Cineclub 21: «Hedwig and the Angry Inch», el sensacional debut de John Cameron Mitchell

Poster de la pel·lícula

El Cineclub 21 de Celrà tanca la temporada el dissabte 9 de juny amb la recuperació d’una pel·lícula que el temps ha convertit en una obra de culte: Hedwig and the Angry Inch, escrita, dirigida, interpretada i cantada per John Cameron Mitchell.

Hedwig and the Angry Inch va ser l’espectacular debut en la direcció de John Cameron Mitchell, autor, director i protagonista del musical del mateix titol que va estar tres anys en cartell a l’off-Broadway. I és espectacular per molts motius, començant pel domini que demostra Mitchell com a director, a l’hora de convertir un muntatge teatral que pràcticament era un one man show en una pel·licula perfectament estructurada al voltant d’unes cançons, alguns monòlegs i diversos personatges secundaris. Ja voldrien molts directors més experimentats que han provat de fer musicals tenir el domini del tempo cinematogràfic i la capacitat per conjuntar lletres, músiques i diàlegs que va demostrar aquest director primerenc.

Com a musical, Hedwig es trobaria a mig cami entre la linia clàssica que substituïa els diàlegs per peces cantades i la de la pel·licula amb cançons, com Fama o Ha nascut una estrella. Les cançons de la pel·licula fan la funció de monòleg del personatge principal, tant quan reflecteixen els seus pensaments com quan les llança a les seves migradíssimes audiències.

La pel·licula de Cameron Mitchell es mou entre molts àmbits i en tots se’n surt molt bé. La banda sonora té una vitalitat contagiosa que fa que sortim amb ganes de córrer a la botiga de la cantonada a comprar el CD. El compositor i lletrista Stephen Trask va aconseguir crear un grapat de cançons que majoritàriament rememoren la linia glam del David Bowie dels anys 70, però en cap cas en fa una paròdia ni una simple imitació, sinó que aconsegueix dotar-les de prou personalitat perquè sonin tan fresques, noves i originals com les de Ziggy Stardust. La utilització d’il·lustracions animades, també pròpia de la cultura pop, és imaginativa, moderna i no només decorativa. L’humor certament agre que desprèn el discurs del personatge combina molt bé amb un toc de tendresa que dóna categoria a la narració i evita caure en el simple acudit.

La gran troballa de John Cameron Mitchell és el personatge de Hedwig, que ell mateix va interpretar als escenaris (excepte en un període de vacances en què es va buscar un substitut). Victima, primer, d’una operació de canvi de sexe frustrada i, després, dels enganys amorosos i professionals dels seus amants, la història de Hedwig pot semblar patètica si es resumeix en poques paraules, però la seva actitud i la seva personalitat li donen una dignitat enlluernadora. Traït per un deixeble i amant que li ha robat les cançons i ara omple estadis i apareix a la MTV, Hedwig es dedica a cantar en locals de mala mort amb la mateixa energia i dedicació que si ho fes al Madison Square Garden. Li és igual que el seu públic el formin majoritàriament avis que el miren de reüll mentre mengen palets de lluç. Les seves cançons i la seva personalitat com a showman estan per damunt d’aquesta mena de detalls.

John Cameron Mitchell va ser un dels primers artistes nord-americans que va fer pública la seva homosexualitat quan encara no s’havia generalitzat l’expressió “sortir de l’armari”, i tant ell com els altres membres de l’equip artistic de Hedwig han participat en marxes a favor dels drets dels homosexuals. La seva pel·licula, però, no és només un al·legat en aquest sentit, sinó una reflexió molt incisiva sobre la recerca de la pròpia personalitat, paral·lela a la recerca d’un lloc en el món sense deixar de ser un mateix, o fins i tot sense deixar de ser la persona que ens inventem. Al capdavall, la història de Hedwig és la d’una persona que busca l’amor de la mateixa manera que busca la seva pròpia identitat sexual i social. En aquest context se situa l’escena que il·lustra la cançó L’origen de l’amor, que pren de Plató la teoria sobre l’enamorament. Només per la bellesa i la imaginació que desprenen aquests deu minuts de metratge ja val la pena veure la pel·licula.

La indefinició dels rols sexuals està mostrada amb naturalitat i enginy, de manera que impregna tots els personatges i la mateixa elecció dels actors. En aquesta linia, un militar americà que es vol lligar Hedwig perquè es pensa que és una noia no es tira enrere quan descobreix que és un noi. I en una idea genial, exportada de l’obra original, el personatge masculí amb més aspecte de mascle de la funció està interpretat (de manera molt creïble) per una actriu, la gens ambigua Miriam Shor, qui ha declarat que al teatre molta gent es resistia a creure que no era un home. Als Estats Units, tant l’obra original com la pel·licula són peces de culte que han generat dotzenes de pàgines web personals, clubs de fans i moltes vendes de discos i llibres entre els seguidors incondicionals.

A més a més, el 2003 diversos artistes, entre els quals Rufus Wainwright, Frank Black, Cyndi Lauper i Jonathan Richman, van gravar un disc d’homenatge, titulat Wig in a Box, en que versionaven les cançons de l’obra amb finalitats benèfiques (el podeu veure aquí).

També entre nosaltres, malgrat la diferència idiomàtica, sembla impossible sortir de la projecció sense taral·lejar alguna de les cançons de la banda sonora.

Si li voleu seguir la pista a John Cameron Mitchell, us recomano el seu últim film com a director, Rabbit Hole, de 2010, sobre el drama d’un matrimoni que ha perdut el seu fill petit en un accident (amb grans interpretacions de Nicole Kidman i Aaron Eckhart). Als cinemes d’aquí no s’ha estrenat, però potser trobareu maneres alternatives de veure-la. I també us podeu atrevir amb l’anterior Shortbus, de 2006, comèdia dramàtica coral amb una bona dosi de sexe explícit que es pot trobar, per exemple, a la biblioteca de Celrà.

Us deixo uns vídeos.

El tràiler de Shortbus:

I el tràiler de Rabbit Hole:

Dennis Emmurallin, company de feina de Billy Vidre

Dennis MurenLlegeixo a la versió digital del diari “Ara” que al festival de Sitges es pot veure «l’exposició gratuïta “Artificial Intelligence: Dissenyant el futur”, una mostra de part dels treballs que Chris Baker va crear amb Kubrick  durant els anys en què es va gestar el projecte d’“A.I.”» El diari afegeix que «aquests esbossos van ser la base de la feina del director artístic Rick Carter, del creador d’efectes visuals Dennis Emmurallin i del mateix Steven Spielberg a l’hora de concebre la versió cinematogràfica final de la història». I em pregunto: Qui carai és Dennis Emmurallin? Pot ser que el mític Dennis Muren s’hagi catalanitzat el cognom? Això em porta a sospitar que l’Ara ha traduït una nota del castellà i que en repassar les malifetes del traductor automàtic se’ls ha escapat aquesta. Serà que l’enviada especial a Sitges, Marta Salicrú, escriu les cròniques en castellà i el diari les passa pel traductor? No és gaire versemblant.

Si busquem “Dennis Emmurallin” a la xarxa, trobarem algunes pistes. Hi ha diverses webs, en català i en castellà, que es refereixen a l’admirat Muren com a “Dennis Emmurallin” i totes reprodueixen una nota de premsa servida pel mateix festival. Si li seguim la pista, acabem trobant la nota de premsa a la web del Festival de Sitges, amb l’error intacte. Però és que fins i tot surt el nom de Dennis Emmurallin a la versió castellana de la web i a la versió en anglès! Podem intuir, doncs, que el servei de premsa del festival va redactar la nota en castellà i després li va passar el traductor automàtic per fer-ne la versió catalana? Però, per què en castellà i en anglès també apareix el senyor Emmurallin? Potser van veure que els noms no coincidien i van creure que la versió catalana era la bona? Segurament els redactors de l’Ara no tenen per què saber qui és Dennis Muren, però que no ho sàpiguen al festival de Sitges ja és més criticable. De fet, els primers dies d’El Periódico en català parlaven d’una comèdia de Woody Allen en què sortia l’actor Billy Vidre i ningú del diari no ho va veure abans que l’error arribés al paper imprès. Curiosament, aquella pel·lícula era “Deconstructing Harry”, en la qual Dennis Muren va fer d’assessor en matèria d’efectes visuals.

A continuació, dues webs que reprodueixen l’error sobre “Dennis Emmurallin”. A la web de l’Ara ja ho han modificat.

Article a l’«Ara»
Bloc Proyectonaschy
Web Klownsasesinos

Stieg Larsson al cinema (és a dir, a la televisió)

DivendrCartell de «La noia que somiava un llumí i un bidó de gasolina»es passat, 23 d’octubre, vaig tenir el plaer de compartir tertúlia literària i cinematogràfica amb l’editora Ester Pujol i el llibreter/factòtum de la moguda gironina Guillem Terribas, davant el públic dels cinemes Ocine –abans Oscar– amb ocasió de l’estrena de «La noia que somiava un llumí i un bidó de gasolina». La primera cosa que cal dir de l’adaptació de la segona novel·la de la trilogia Millennium, del suec Stieg Larsson, és que, a diferència de l’anterior «Els homes que no estimaven les dones», es tracta d’un producte pensat i produït per a la televisió, i no per al cinema, fet que es nota en tots els aspectes del resultat. Dirigida per Niels Arden Oplev, «Els homes que no estimaven les dones» era un llargmetratge creat per a la pantalla gran, rodat en cinemascope, amb un pressupost ajustat però digne, una banda sonora simfònica espectacular i un bon ús de la fotografia i la filmació en exteriors i decorats. La segona part, en canvi, es va concebre com un producte per a la televisió, en format 1:1,85, molts primers plans i
una banda sonora electrònica efectiva, però menys inspiradora.

El projecte de la productora Yellow Bird contemplava una estrena del primer llibre en un film de 144 minuts al cinema i quatre capítols de 90 minuts, basats en els altres dos volums, en forma de sèrie de televisió. El gran èxit de taquilla de la primera pel·lícula i el fenomen de vendes en què es van convertir els tres llibres després arreu d’Europa va fer que, amb el material ja rodat, la productora es repensés els seus plans i acabés fent un muntatge de dues hores de les tres hores previstes de «La noia que somiava un llumí i un bidó de gasolina», dirigida per Daniel Alfredson.

Quan s’és un admirador de la trilogia de Stieg Larsson és impossible valorar aquestes pel·lícules sense deixar-se endur pel lligam sentimental del record de moltes hores de lectura apassionants, protagonitzades per personatges que formaran part de la nostra memòria per sempre. Per això, malgrat les seves mancances, el telefilm de Daniel Alfredson es veu amb simpatia. De les més de 700 pàgines de la novel·la original, la pel·lícula no es queda ni amb un 25%. Això és inevitable i ja hi hauríem de comptar abans d’entrar a la sala. Però té el mèrit de ser fidel a la imatge que ens havíem creat dels personatges quan vam llegir el llibre i no traeix l’esperit dels originals en les seves reaccions o el seu comportament, cosa que no es podia dir de la part final de la pel·lícula anterior.

L’adaptació de les obres de Larsson a càrrec de Yellow Bird es va gestar quan les novel·les ja eren un èxit a Suècia, però tot just començaven a traduir-se a altres llengües. Per això, es tracta de produccions amb un regust certament local i modest, allunyat de l’enorme quantitat de diners i expectació que han provocat els originals literaris posteriorment. Malgrat això, i a l’espera que el cinema americà posi en marxa la seva pròpia versió «corregida i augmentada», és d’agrair que la primera adaptació ens hagi arribat del mateix país que va veure néixer el seu origen literari.

Els qui no hagin llegit el llibre, potser trobaran en «La noia que somiava un llumí i un bidó de gasolina» un thriller convencional, no gaire allunyat de les sèries de lladres i serenos que ens arriben amb comptagotes de països com Alemanya o França,  que no aconsegueix estar a l’alçada de l’enorme expectació creada. Els que l’hagin llegit hi trobaran una il·lustració respectuosa, amb una immensa Lisbeth Salander interpretada per Noomi Rapace i un boxejador anomenat Paolo Roberto que s’interpreta ell mateix en un dels passatges més encantadors del film.