Arxiu de la categoria: Celrà

És celranenc tothom qui viu i/o treballa a Celrà (si vol).

Un film de culte al Cineclub 21: «Hedwig and the Angry Inch», el sensacional debut de John Cameron Mitchell

Poster de la pel·lícula

El Cineclub 21 de Celrà tanca la temporada el dissabte 9 de juny amb la recuperació d’una pel·lícula que el temps ha convertit en una obra de culte: Hedwig and the Angry Inch, escrita, dirigida, interpretada i cantada per John Cameron Mitchell.

Hedwig and the Angry Inch va ser l’espectacular debut en la direcció de John Cameron Mitchell, autor, director i protagonista del musical del mateix titol que va estar tres anys en cartell a l’off-Broadway. I és espectacular per molts motius, començant pel domini que demostra Mitchell com a director, a l’hora de convertir un muntatge teatral que pràcticament era un one man show en una pel·licula perfectament estructurada al voltant d’unes cançons, alguns monòlegs i diversos personatges secundaris. Ja voldrien molts directors més experimentats que han provat de fer musicals tenir el domini del tempo cinematogràfic i la capacitat per conjuntar lletres, músiques i diàlegs que va demostrar aquest director primerenc.

Com a musical, Hedwig es trobaria a mig cami entre la linia clàssica que substituïa els diàlegs per peces cantades i la de la pel·licula amb cançons, com Fama o Ha nascut una estrella. Les cançons de la pel·licula fan la funció de monòleg del personatge principal, tant quan reflecteixen els seus pensaments com quan les llança a les seves migradíssimes audiències.

La pel·licula de Cameron Mitchell es mou entre molts àmbits i en tots se’n surt molt bé. La banda sonora té una vitalitat contagiosa que fa que sortim amb ganes de córrer a la botiga de la cantonada a comprar el CD. El compositor i lletrista Stephen Trask va aconseguir crear un grapat de cançons que majoritàriament rememoren la linia glam del David Bowie dels anys 70, però en cap cas en fa una paròdia ni una simple imitació, sinó que aconsegueix dotar-les de prou personalitat perquè sonin tan fresques, noves i originals com les de Ziggy Stardust. La utilització d’il·lustracions animades, també pròpia de la cultura pop, és imaginativa, moderna i no només decorativa. L’humor certament agre que desprèn el discurs del personatge combina molt bé amb un toc de tendresa que dóna categoria a la narració i evita caure en el simple acudit.

La gran troballa de John Cameron Mitchell és el personatge de Hedwig, que ell mateix va interpretar als escenaris (excepte en un període de vacances en què es va buscar un substitut). Victima, primer, d’una operació de canvi de sexe frustrada i, després, dels enganys amorosos i professionals dels seus amants, la història de Hedwig pot semblar patètica si es resumeix en poques paraules, però la seva actitud i la seva personalitat li donen una dignitat enlluernadora. Traït per un deixeble i amant que li ha robat les cançons i ara omple estadis i apareix a la MTV, Hedwig es dedica a cantar en locals de mala mort amb la mateixa energia i dedicació que si ho fes al Madison Square Garden. Li és igual que el seu públic el formin majoritàriament avis que el miren de reüll mentre mengen palets de lluç. Les seves cançons i la seva personalitat com a showman estan per damunt d’aquesta mena de detalls.

John Cameron Mitchell va ser un dels primers artistes nord-americans que va fer pública la seva homosexualitat quan encara no s’havia generalitzat l’expressió “sortir de l’armari”, i tant ell com els altres membres de l’equip artistic de Hedwig han participat en marxes a favor dels drets dels homosexuals. La seva pel·licula, però, no és només un al·legat en aquest sentit, sinó una reflexió molt incisiva sobre la recerca de la pròpia personalitat, paral·lela a la recerca d’un lloc en el món sense deixar de ser un mateix, o fins i tot sense deixar de ser la persona que ens inventem. Al capdavall, la història de Hedwig és la d’una persona que busca l’amor de la mateixa manera que busca la seva pròpia identitat sexual i social. En aquest context se situa l’escena que il·lustra la cançó L’origen de l’amor, que pren de Plató la teoria sobre l’enamorament. Només per la bellesa i la imaginació que desprenen aquests deu minuts de metratge ja val la pena veure la pel·licula.

La indefinició dels rols sexuals està mostrada amb naturalitat i enginy, de manera que impregna tots els personatges i la mateixa elecció dels actors. En aquesta linia, un militar americà que es vol lligar Hedwig perquè es pensa que és una noia no es tira enrere quan descobreix que és un noi. I en una idea genial, exportada de l’obra original, el personatge masculí amb més aspecte de mascle de la funció està interpretat (de manera molt creïble) per una actriu, la gens ambigua Miriam Shor, qui ha declarat que al teatre molta gent es resistia a creure que no era un home. Als Estats Units, tant l’obra original com la pel·licula són peces de culte que han generat dotzenes de pàgines web personals, clubs de fans i moltes vendes de discos i llibres entre els seguidors incondicionals.

A més a més, el 2003 diversos artistes, entre els quals Rufus Wainwright, Frank Black, Cyndi Lauper i Jonathan Richman, van gravar un disc d’homenatge, titulat Wig in a Box, en que versionaven les cançons de l’obra amb finalitats benèfiques (el podeu veure aquí).

També entre nosaltres, malgrat la diferència idiomàtica, sembla impossible sortir de la projecció sense taral·lejar alguna de les cançons de la banda sonora.

Si li voleu seguir la pista a John Cameron Mitchell, us recomano el seu últim film com a director, Rabbit Hole, de 2010, sobre el drama d’un matrimoni que ha perdut el seu fill petit en un accident (amb grans interpretacions de Nicole Kidman i Aaron Eckhart). Als cinemes d’aquí no s’ha estrenat, però potser trobareu maneres alternatives de veure-la. I també us podeu atrevir amb l’anterior Shortbus, de 2006, comèdia dramàtica coral amb una bona dosi de sexe explícit que es pot trobar, per exemple, a la biblioteca de Celrà.

Us deixo uns vídeos.

El tràiler de Shortbus:

I el tràiler de Rabbit Hole:

Gossos sí, incívics no

    El meu gosEl meu gos

A la rambla Josep Pla hi ha un elements decoratius metal·lics, de forma quadrada, clavats a ran de terra, amb un dibuix d’un gos marró, sobre fons blanc i creuat per una ratlla diagonal vermella, i amb unes lletres a sota que diuen “gossos no”. No diuen “caques no” ni “gent porca no”, de manera que haurem de suposar que el que ens estan dient és que els nostres gossos no poden ni transitar per aquesta flamant via amb terra de sorra. Com a company de pis d’un gos (el podeu veure a la imatge de dalt, en una foto convenientment alterada per preservar la seva privacitat), no entenc a què treu cap aquesta mena de cartells.

Si del que es tracta és que els amos de gossos entenguin d’una punyetera vegada que els celranencs (i les celranenques) no tenen perquè anar trepitjant merda, almenys no literalment, potser seria més efectiu que el cartell posés “Recull les caques del teu gos” o bé “El teu animal és un gos; no siguis tu un porc”. I no a quatre dits de terra, com ara, sino a l’alçada de la vista d’una persona bípeda d’estatura estàndard. Perquè, què coi hi fan aquests cartells a ran de terra? Que potser els han de llegir els gossos?

Si volem anar una mica més enllà, podríem plantejar-nos de posar-hi uns “kioscan”, aquells expenedors de bosses que haureu vist en altres pobles i ciutats del país. Ara el cartell podria dir: “Et donem la bossa. Continuaràs deixant la merda a terra?”.

No? Què ens fa por? Que la gent robi les bosses per posar-hi l’entrepà de la mainada per anar a l’escola? Que s’acabin les bosses i ningú les reposi? El “Gossos no” potser serveix per netejar-nos la consciència o per complir expedient: “ja hi hem posat un cartell”, però no per fer desaparèixer les caques del carrer. És com les ratlles grogues del carrer Mary Santpere: van servir perquè els cotxes no aparquessin a la vorera? Doncs no: cada nit n’hi ha una filera. I ja que no tenim policia municipal, ni els Mossos vindran a multar els amos incívics dels gossos, potser que ens empesquem solucions més creatives.

Si no, sembla que estem dient a la gent que no poden portar el gos a la rambla Josep Pla, però que no passa res si li deixen evacuar els intestins a les voreres de la carretera de Juià. Allà no hi ha cartells i, total, només hi passa la mainada que va a l’escola. Un cartell de “Gossos no” en un espai determinat es pot entendre com un “gossos sí” per als carrers on no hi ha cartell.

No seré jo qui digui que és cosa de l’Administració evitar que els incívics facin marranades. Tothom hauria de ser prou assenyat per entendre que no costa gaire comprar un rotlle de bosses per recollir els excrements canins, igual que comprem el paper de vàter per a les nostres deposicions o els kleenex per eixugar-nos el que sigui. Al Mercadona en venen unes de marca Saplex (perfumades, de color negre) que són la mar de pràctiques. I als que no entenen una cosa tan simple com aquesta, el “gossos no” no els farà ni fred ni calor.

El fet és que la realitat ens diu que encara hi ha primats poc evolucionats (com diria l’admirat Eudald Carbonell) que necessiten que algú els digui que els carrers no són per llançar-hi llaunes, bosses de paper o paquets de tabac buits, ni per deixar-hi les caques dels gossos. I aquest algú no ha de ser ni un ciutadà (o ciutadana) de peu, ni el regidor de medi ambient, ni el senyor de la brigada que passa amb l’escombra, ja que l’incívic que no té manies a l’hora de emmerdar el carrer tampoc no en té per fotre un moc a qui intenta donar-li un consell. Aquest algú ha de ser la seva pròpia consciència, aquella veu adormida que de cop li crida “tiu, ets un porc!”. Només falta trobar la manera de despertar-la.

I tu, a què et dediques?

Un dia vaig sentir algú que explicava que, als Estats Units, quan preguntes a algú “a què
et dediques?”, es dóna per entès que estàs preguntant per les aficions de l’altre, i no per la seva professió. “Col·lecciono taps de cervesa” o “faig escultures” serien doncs dues respostes perfectament esperables, i no “treballo de telefonista” o “sóc funcionari”. La idea
seria que els nord-americans, així en general, pensen que allò que els defineix no és la feina que els dóna de menjar, sinó aquella activitat que els dóna un cert sentit de realització personal.

A Celrà, una colla de persones diversa en edats i procedència hem muntat una associació (i no perquè a Celrà no n’hi hagi gaires) que prendrà la forma d’una companyia de teatre amateur. L’origen és el curs d’iniciació al teatre que s’ha celebrat els últims dos anys i el destí és el que ha unit els insensats (i insensates) que, a més de fer el curs, hem tingut ganes d’anar una mica més enllà.

La creació d’un grup de teatre amateur ha estat la conseqüència lògica d’un procés que va començar fa quasi dos anys. Crec que ben pocs, per no dir ningú, ens vam apuntar al curs pensant que el resultat seria fer teatre de manera estable. Mirant enrere, però, ara em sembla que era una cosa inevitable, i bona part de la responsabilitat en aquest fet la té l’entusiasme i la capacitat engrescadora de la nostra senyoreta i directora. La Txell Faxedas ens ha encomanat el verí del teatre i això ja no té marxa enrere, segurament perquè ens ha ajudat a treure de dins un impuls amagat, unes ganes de descobrir coses de nosaltres mateixos que estaven latents, esperant una espurna que les fes esclatar. La
Txell ha posat l’espurna i molt més, i si en surt alguna cosa presentable de tot plegat, el mèrit principal serà ben seu.

Al principi parlava dels americans i del seu costum, diuen, de definir-se ells mateixos mitjançant les seves aficions i no mitjançant allò que els permet pagar les factures. En el meu cas, he tingut la sort (i que duri!) d’anar construint un currículum relacionat amb coses que m’apassionen, com el periodisme, el cinema i la informàtica. I malgrat que mai tot són ni han estat flors i violes, no em puc queixar. Ara bé, penso que els americans tenen bona part de raó i que són aquestes altres activitats les que acaben d’arrodonir una vivència personal satisfactòria. Fer teatre, dibuixar, tocar un instrument, jugar al tennis, aprendre dansa contemporània o apuntar-se a un club de lectura són activitats extraescolars que ajuden a mantenir l’equilibri emocional, fins al punt que haurien d’estar subvencionades per la seguretat social. Si els departaments de sanitat dels governs d’arreu s’ho plantegessin de veritat, segur que baixarien el consum d’ansiolítics, els accidents de
trànsit i els actes de violència, siguin del gènere que siguin.

“I les responsabilitats?”, preguntarà algú. Tots coneixem persones que tenen massa feina o estan massa ocupades o massa estressades per dedicar unes hores a la setmana a cuidar el seu jo personal i intransferible, i a més en fan ostentació. Estan sempre reunides i miren amb menyspreu els irresponsables que fan el pallasso o aprenen a tocar el saxo mentre elles aixequen el país o es sacrifiquen per la família. L’única resposta que se m’acut per a aquesta mena de gent és la convicció profunda que el país en general i les famílies en
particular anirien molt millor si cadascú sabés trobar la seva pròpia via d’escapament i la cuidés amb atenció, ni que sigui un parell d’horetes un dia al vespre, ben negociades i pactades perquè ningú no prengui mal. Crec, de debó, que és un qüestió de vida o mort.