El ‘West Side Story’ de Spielberg: una nova mirada del clàssic

Cartell de West Side StorySteven Spielberg ha fet la seva versió de West Side Story, el musical, com si no existís una pel·lícula de fa seixanta anys basada en la mateixa obra. Això, que es podria considerar una presumpció per part seva, resulta que és tot el contrari. Ignorar la pel·lícula de Robert Wise és la millor manera de respectar-la. És un clàssic que té el seu lloc a la història del cinema i ningú no ho discuteix.

La versió de Spielberg no pretén esmenar l’anterior. Ho pot semblar, perquè ha muntat un repartiment en què tots els personatges porto-riquenys estan interpretats per hispans, o en què tothom canta de veritat. Però no fa la impressió que tingui un afany revisionista, com si fos el “Motí a bord” de Roger Donaldson o els últims films de James Bond.

Aquests elements, que podrien semblar intents de corregir el film de Wise, es justifiquen perquè és el que correspon al cinema d’avui, en què ja no té sentit que Burt Lancaster faci d’apatxe o Marlon Brando de revolucionari mexicà. Com tampoc tindria sentit que haguessin agafat actors i actrius que s’haguessin de doblar en les cançons.

Veient la pel·lícula, he tingut el convenciment que Spielberg s’havia proposat rodar West Side Story com si no s’hagués fet mai abans. Aquesta és la sensació que m’ha transmès durant tota l’estona. El guió de Tony Kushner i la manera de dirigir de Spielberg traspuen la frescor i la llibertat de qui agafa una obra de teatre i la converteix en la pel·lícula que s’imaginava mentre la veia a l’escenari.

Kushner ha dit que quan Spielberg li va proposar escriure un nou West Side Story, va pensar que s’havia trastocat. És clar que és una bogeria, però després de veure com han tractat aquest clàssic per mostrar-lo al públic d’avui, és una bogeria benvinguda i molt reivindicable.

La història de les dues bandes que lluiten pel domini del seu barri és la mateixa, però l’agressivitat, els gestos i les actituds tenen un grau més alt de realisme, sense perdre de vista que cada baralla és, sobretot, una coreografia.

El ritme intern de la realització i el muntatge està portat amb bon pols i una connexió intima i natural entre la música i les imatges. No diré que Spielberg sigui el nou Stanley Donen, déu me’n guard, però si hi ha un fet que caracteritza el seu cinema des de fa dècades és la cerca de la sincronia perfecta entre la planificació, el muntatge i cada passatge de les bandes sonores dels seus films, que en molts moments arriben a ser autèntiques simfonies visuals (penso en E.T., els Indiana Jones o The Color Purple, per esmentar-ne també una que no sigui de John Williams).

Spielberg no havia fet mai cap musical, però les seves pel·lícules estan plenes de seqüències filmades i muntades amb un sentit del ritme i unes cadències que semblen escrites sobre una partitura.

I una cosa que agraeixo: en aquesta pel·lícula les coreografies es veuen, perquè no estan fragmentades en plans d’un segon i mig, com passa en la majoria dels musicals dels últims 25 anys, no sé si perquè persegueixen un dinamisme mal entès o perquè han de dissimular les limitades habilitats dels actors que ballen. Aquí el dinamisme ja ve inclòs a la partitura original i als impressionants números de ball.

Aquesta m’ha semblat una molt bona adaptació. Una pel·lícula espectacular que no cau en pirotècnies visuals innecessàries i que sap trobar l’equilibri per fer lluir a la pantalla el munt de talent que hi ha en tots els departaments esmentats als títols de crèdit.

Entre els detalls concrets que vull comentar, la idea de substituir el personatge del botiguer Doc per la seva vídua “chicana” no és només una pirueta enginyosa del guionista per fer-hi entrar Rita Moreno (que també), sinó un recurs que enriqueix i afegeix matisos al relat sobre el xoc cultural tan propi de l’obra original. El local d’en Doc encara és el lloc de trobada dels Jets, però la mestressa avui és una àvia porto-riquenya a qui els seus veuen com una renegada. M’ha semblat un gir brillant.

I un dubte sobre com resoldran en el doblatge espanyol el xoc de llengües que apareix en algunes escenes. El moment més delicat és aquell en què Tony demana al personatge de Rita Moreno que li ensenyi unes frases en espanyol, que ell s’apunta en un paper, per sorprendre María en la seva primera cita. Aquest escena és tan impossible de doblar com la conversa entre John Wayne i els indígenes que parlaven en espanyol a la mítica “Fort Apache”, amb Pedro Armendáriz fent d’intèrpret.


West Side Story (EUA, 2021)
Vista el 8 de desembre als Cinemes Castillet de Perpinyà
Estrena a l’Estat espanyol: 22 de desembre

‘La comèdia dels errors, el musical’, una gran versió del clàssic de Rodgers & Hart a l’Institut del Teatre

La imatge amb tota la companyia és una captura de l’Instagram d’Eloi Gomez.

Va valer molt la pena desafiar la pluja dominical persistent d’aquest 4 de febrer i anar fins a l’Institut del Teatre de Barcelona a veure la darrera funció de “La comèdia dels errors”, taller dels alumnes d’últim curs d’interpretació i escenografia, dirigits per Joan Maria Segura Bernadas. El juny de l’any passat ja vam poder admirar aquest mateix grup d’actrius i actors al taller de 3r, “Asufre”, de Gemma Beltran, on van demostrar que estaven sobradament preparats per fer el salt al teatre professional. De fet, Eloi Gómez no va participar en aquell “Asufre”, suposo que perquè estava al Gaudí fent “Generació de merda”. Ell mateix i Mireia Coma ja havien triomfat abans amb “El despertar de la primavera”, el musical revelació de 2017. I Adriana Garcia i Clara Mingueza van estrenar al novembre “Paràsits. El musical” al Jove Teatre Regina.

Al Teatre Ovidi Montllor de l’Institut hem vist un grup de joves que, a més de tenir una molt bona preparació acadèmica, fa temps que reivindiquen el seu lloc al panorama teatral i, més concretament, en un gènere tan exigent com el musical. Tots plegats canten, ballen i interpreten amb una desimboltura i una sensació d’estar disfrutant que s’encomana immediatament a l’espectador.

En aquesta “Comèdia dels errors”, versió catalana impecable de David Pintó del clàssic de Rodgers i Hart “The Boys From Syracuse”, el repartiment aprofita amb alegria tant les possibilitats de la deliciosa partitura de Richard Rodgers, compositor d’altres clàssics com “The Sound of Music”, “Oklahoma” i “Carousel”, com les de la dramatúrgia de Joan Maria Segura, respectuosa amb els venerables orígens de l’obra (Shakespeare i Rodgers & Hart, com qui no diu res) però atrevida a l’hora de fer referències a l’actualitat o quan ha d’adaptar el material teatral a l’equip humà que l’ha de defensar. Per exemple, el fet que els dos Dromio hagin de ser interpretats per actrius deixa de ser un inconvenient quan s’integra en el joc teatral amb naturalitat i enginy. Les referències a altres musicals o a músiques d’altres àmbits afegeixen un punt de picant i divertit que no desentona.

I si hi afegim que la petita banda de l’ESMUC ha interpretat la part musical de manera molt competent, hem passat la tarda amb un somriure a la cara que ens ha durat molta estona. Només queda felicitar tot l’equip per la bona feina i guardar apuntats els noms d’aquest grup de joves talents, perquè segur que en tornarem a parlar.

Sifanofa Teatre reivindica la vigència de ‘Glups!’

IMG-20150322-WA0001

Ha estat un cap de setmana familiar intens de musicals amb el segell Dagoll Dagom​. Divendres, 20 de març, vam anar a veure Mar i Cel al Teatre Victòria de Barcelona. Avui diumenge, hem anat a veure Glups!, en versió de la companyia amateur Sifanofa Teatre​ al Centre Cultural de Cardedeu​. Si dic que m’ho he passat igual de bé en els dos casos, no és per desmerèixer el tercer muntatge de Mar i Cel, que és encara més esplèndid i espectacular que els dos anteriors, sinó com a elogi de la feina excepcional que ha fet la companyia de Cardedeu.

Es pot pensar que quan parteixes d’un text com el de Glups! i d’unes cançons tan rodones com les del gran Joan Vives, si a més et cedeixen el playback orquestral original i tens la complicitat de Josep Castells en l’escenografia i de Toni Magrinyà en la il·luminació, tots dos part fonamental del Glups! original (quina sort, que siguin de Cardedeu, oi?), ja tens mitja feina feta. I és veritat, però el repte és aconseguir que l’altra mitja, la que han de fer els que sortiran a l’escenari, estigui a l’alçada o, com a mínim, que no desmereixi gaire.

El treball de la gent de Sifanofa Teatre no només no desmereix respecte als materials exquisits que remena, sinó que els defensa amb una dignitat admirable i en reivindica la vigència amb entusiasme i sense complexos, fins assolir un equilibri just entre l’atreviment i el respecte cap a l’original.

Amb el record ben viu d’haver vist Glups! en la seva estrena, el juliol de 1983, al Teatre Municipal de Girona, en la que encara és una de les tres o quatre vetllades de teatre més memorables que he viscut, anar a veure’n una versió amateur em feia il·lusió, però també un cert respecte. I el dubte s’ha esvaït de seguida: durant els primers compassos del número inicial (Historietes) he respirat alleujat i se m’ha dibuixat un somriure que no m’ha deixat en tota la funció. Els deu actors i actrius que formen el repartiment llueixen la seva competència cantant, ballant i interpretant, i aconsegueixen muntar cada escena fins arribar a la més complexa, la del sopar familiar del 50 aniversari, sabent molt bé el que es fan, amb domini dels recursos, seguretat escènica i naturalitat.

La versió de Sifanofa Teatre manté totes les cançons de l’original i només deixa fora algunes de les escenes no cantades, amb una selecció molt equilibrada. Els pocs retocs que han fet en el text, petits detalls que requerien una actualització, funcionen prou bé, i tota l’agudesa, la sàtira i la mirada punyent dels còmics de Gérard Lauzier en què es basa l’obra ens pessiguen amb la mateixa força que fa 30 anys, sense deixar lloc a la nostàlgia.

A la sortida, contents i satisfets, l’ambient entre el públic transmetia la sensació d’haver compartit alguna cosa més que una bona estona. Per la meva part, jo ja puc dir que avui, 32 anys després, he tornat a veure el meu Glups!

Una nota al marge: Hi ha la possibilitat que Dagoll Dagom torni a muntar Glups!. Ho va deixar anar en Joan-Lluïs Bozzo en aquesta entrevista i m’ho va insinuar en Joan Vives himself al final de la funció de Mar i Cel de divendres passat, quan vaig anar a saludar-lo com un fanboy qualsevol per manifestar-li la meva admiració de més de 30 anys per la seva obra, després de veure-li el clatell com a director d’orquestra durant tres hores a la primera fila del Teatre Victòria. Vam parlar un moment de Glups! i em va explicar que l’endemà anirien a Cardedeu a veure la versió de Sifanofa. Quan li vaig dir que no em volia morir sense haver fet abans Glups! en un teatre, em va contestar “potser la farem abans nosaltres”. Si ho compleixen, ens hi tornarem a veure a primera fila. Mentrestant, si teniu ganes de veure la versió dels de Cardedeu, la tornen a representar a Granollers, els dies 13 i 14 de juny. Encara repetirem.

Vida i mort de William Stoner

Portada de "Stoner"La meva lectura d’aquestes vacances ha estat “Stoner”, de John Williams, una gran novel·la escrita fa quatre dècades i publicada per primer cop en català fa quatre mesos. L’he acabat fa poques hores i encara em dura aquella sensació de buit que tems no poder omplir quan acabes un llibre que t’ha impactat. Gràcies a Tònia Bauçà, a Jordi Gonzalez i a Jordi Garolera per la recomanació.

Si en voleu una opinió més autoritzada, us recomano la crítica de Xavier Cortadellas al Presència.

Un film de culte al Cineclub 21: «Hedwig and the Angry Inch», el sensacional debut de John Cameron Mitchell

Poster de la pel·lícula

El Cineclub 21 de Celrà tanca la temporada el dissabte 9 de juny amb la recuperació d’una pel·lícula que el temps ha convertit en una obra de culte: Hedwig and the Angry Inch, escrita, dirigida, interpretada i cantada per John Cameron Mitchell.

Hedwig and the Angry Inch va ser l’espectacular debut en la direcció de John Cameron Mitchell, autor, director i protagonista del musical del mateix titol que va estar tres anys en cartell a l’off-Broadway. I és espectacular per molts motius, començant pel domini que demostra Mitchell com a director, a l’hora de convertir un muntatge teatral que pràcticament era un one man show en una pel·licula perfectament estructurada al voltant d’unes cançons, alguns monòlegs i diversos personatges secundaris. Ja voldrien molts directors més experimentats que han provat de fer musicals tenir el domini del tempo cinematogràfic i la capacitat per conjuntar lletres, músiques i diàlegs que va demostrar aquest director primerenc.

Com a musical, Hedwig es trobaria a mig cami entre la linia clàssica que substituïa els diàlegs per peces cantades i la de la pel·licula amb cançons, com Fama o Ha nascut una estrella. Les cançons de la pel·licula fan la funció de monòleg del personatge principal, tant quan reflecteixen els seus pensaments com quan les llança a les seves migradíssimes audiències.

La pel·licula de Cameron Mitchell es mou entre molts àmbits i en tots se’n surt molt bé. La banda sonora té una vitalitat contagiosa que fa que sortim amb ganes de córrer a la botiga de la cantonada a comprar el CD. El compositor i lletrista Stephen Trask va aconseguir crear un grapat de cançons que majoritàriament rememoren la linia glam del David Bowie dels anys 70, però en cap cas en fa una paròdia ni una simple imitació, sinó que aconsegueix dotar-les de prou personalitat perquè sonin tan fresques, noves i originals com les de Ziggy Stardust. La utilització d’il·lustracions animades, també pròpia de la cultura pop, és imaginativa, moderna i no només decorativa. L’humor certament agre que desprèn el discurs del personatge combina molt bé amb un toc de tendresa que dóna categoria a la narració i evita caure en el simple acudit.

La gran troballa de John Cameron Mitchell és el personatge de Hedwig, que ell mateix va interpretar als escenaris (excepte en un període de vacances en què es va buscar un substitut). Victima, primer, d’una operació de canvi de sexe frustrada i, després, dels enganys amorosos i professionals dels seus amants, la història de Hedwig pot semblar patètica si es resumeix en poques paraules, però la seva actitud i la seva personalitat li donen una dignitat enlluernadora. Traït per un deixeble i amant que li ha robat les cançons i ara omple estadis i apareix a la MTV, Hedwig es dedica a cantar en locals de mala mort amb la mateixa energia i dedicació que si ho fes al Madison Square Garden. Li és igual que el seu públic el formin majoritàriament avis que el miren de reüll mentre mengen palets de lluç. Les seves cançons i la seva personalitat com a showman estan per damunt d’aquesta mena de detalls.

John Cameron Mitchell va ser un dels primers artistes nord-americans que va fer pública la seva homosexualitat quan encara no s’havia generalitzat l’expressió “sortir de l’armari”, i tant ell com els altres membres de l’equip artistic de Hedwig han participat en marxes a favor dels drets dels homosexuals. La seva pel·licula, però, no és només un al·legat en aquest sentit, sinó una reflexió molt incisiva sobre la recerca de la pròpia personalitat, paral·lela a la recerca d’un lloc en el món sense deixar de ser un mateix, o fins i tot sense deixar de ser la persona que ens inventem. Al capdavall, la història de Hedwig és la d’una persona que busca l’amor de la mateixa manera que busca la seva pròpia identitat sexual i social. En aquest context se situa l’escena que il·lustra la cançó L’origen de l’amor, que pren de Plató la teoria sobre l’enamorament. Només per la bellesa i la imaginació que desprenen aquests deu minuts de metratge ja val la pena veure la pel·licula.

La indefinició dels rols sexuals està mostrada amb naturalitat i enginy, de manera que impregna tots els personatges i la mateixa elecció dels actors. En aquesta linia, un militar americà que es vol lligar Hedwig perquè es pensa que és una noia no es tira enrere quan descobreix que és un noi. I en una idea genial, exportada de l’obra original, el personatge masculí amb més aspecte de mascle de la funció està interpretat (de manera molt creïble) per una actriu, la gens ambigua Miriam Shor, qui ha declarat que al teatre molta gent es resistia a creure que no era un home. Als Estats Units, tant l’obra original com la pel·licula són peces de culte que han generat dotzenes de pàgines web personals, clubs de fans i moltes vendes de discos i llibres entre els seguidors incondicionals.

A més a més, el 2003 diversos artistes, entre els quals Rufus Wainwright, Frank Black, Cyndi Lauper i Jonathan Richman, van gravar un disc d’homenatge, titulat Wig in a Box, en que versionaven les cançons de l’obra amb finalitats benèfiques (el podeu veure aquí).

També entre nosaltres, malgrat la diferència idiomàtica, sembla impossible sortir de la projecció sense taral·lejar alguna de les cançons de la banda sonora.

Si li voleu seguir la pista a John Cameron Mitchell, us recomano el seu últim film com a director, Rabbit Hole, de 2010, sobre el drama d’un matrimoni que ha perdut el seu fill petit en un accident (amb grans interpretacions de Nicole Kidman i Aaron Eckhart). Als cinemes d’aquí no s’ha estrenat, però potser trobareu maneres alternatives de veure-la. I també us podeu atrevir amb l’anterior Shortbus, de 2006, comèdia dramàtica coral amb una bona dosi de sexe explícit que es pot trobar, per exemple, a la biblioteca de Celrà.

Us deixo uns vídeos.

El tràiler de Shortbus:

I el tràiler de Rabbit Hole: