Dennis Emmurallin, company de feina de Billy Vidre

Deixa un comentari

Dennis MurenLlegeixo a la versió digital del diari “Ara” que al festival de Sitges es pot veure «l’exposició gratuïta “Artificial Intelligence: Dissenyant el futur”, una mostra de part dels treballs que Chris Baker va crear amb Kubrick  durant els anys en què es va gestar el projecte d’“A.I.”» El diari afegeix que «aquests esbossos van ser la base de la feina del director artístic Rick Carter, del creador d’efectes visuals Dennis Emmurallin i del mateix Steven Spielberg a l’hora de concebre la versió cinematogràfica final de la història». I em pregunto: Qui carai és Dennis Emmurallin? Pot ser que el mític Dennis Muren s’hagi catalanitzat el cognom? Això em porta a sospitar que l’Ara ha traduït una nota del castellà i que en repassar les malifetes del traductor automàtic se’ls ha escapat aquesta. Serà que l’enviada especial a Sitges, Marta Salicrú, escriu les cròniques en castellà i el diari les passa pel traductor? No és gaire versemblant.

Si busquem “Dennis Emmurallin” a la xarxa, trobarem algunes pistes. Hi ha diverses webs, en català i en castellà, que es refereixen a l’admirat Muren com a “Dennis Emmurallin” i totes reprodueixen una nota de premsa servida pel mateix festival. Si li seguim la pista, acabem trobant la nota de premsa a la web del Festival de Sitges, amb l’error intacte. Però és que fins i tot surt el nom de Dennis Emmurallin a la versió castellana de la web i a la versió en anglès! Podem intuir, doncs, que el servei de premsa del festival va redactar la nota en castellà i després li va passar el traductor automàtic per fer-ne la versió catalana? Però, per què en castellà i en anglès també apareix el senyor Emmurallin? Potser van veure que els noms no coincidien i van creure que la versió catalana era la bona? Segurament els redactors de l’Ara no tenen per què saber qui és Dennis Muren, però que no ho sàpiguen al festival de Sitges ja és més criticable. De fet, els primers dies d’El Periódico en català parlaven d’una comèdia de Woody Allen en què sortia l’actor Billy Vidre i ningú del diari no ho va veure abans que l’error arribés al paper imprès. Curiosament, aquella pel·lícula era “Deconstructing Harry”, en la qual Dennis Muren va fer d’assessor en matèria d’efectes visuals.

A continuació, dues webs que reprodueixen l’error sobre “Dennis Emmurallin”. A la web de l’Ara ja ho han modificat.

Article a l’«Ara»
Bloc Proyectonaschy
Web Klownsasesinos

Gossos sí, incívics no

Deixa un comentari
    El meu gosEl meu gos

A la rambla Josep Pla hi ha un elements decoratius metal·lics, de forma quadrada, clavats a ran de terra, amb un dibuix d’un gos marró, sobre fons blanc i creuat per una ratlla diagonal vermella, i amb unes lletres a sota que diuen “gossos no”. No diuen “caques no” ni “gent porca no”, de manera que haurem de suposar que el que ens estan dient és que els nostres gossos no poden ni transitar per aquesta flamant via amb terra de sorra. Com a company de pis d’un gos (el podeu veure a la imatge de dalt, en una foto convenientment alterada per preservar la seva privacitat), no entenc a què treu cap aquesta mena de cartells.

Si del que es tracta és que els amos de gossos entenguin d’una punyetera vegada que els celranencs (i les celranenques) no tenen perquè anar trepitjant merda, almenys no literalment, potser seria més efectiu que el cartell posés “Recull les caques del teu gos” o bé “El teu animal és un gos; no siguis tu un porc”. I no a quatre dits de terra, com ara, sino a l’alçada de la vista d’una persona bípeda d’estatura estàndard. Perquè, què coi hi fan aquests cartells a ran de terra? Que potser els han de llegir els gossos?

Si volem anar una mica més enllà, podríem plantejar-nos de posar-hi uns “kioscan”, aquells expenedors de bosses que haureu vist en altres pobles i ciutats del país. Ara el cartell podria dir: “Et donem la bossa. Continuaràs deixant la merda a terra?”.

No? Què ens fa por? Que la gent robi les bosses per posar-hi l’entrepà de la mainada per anar a l’escola? Que s’acabin les bosses i ningú les reposi? El “Gossos no” potser serveix per netejar-nos la consciència o per complir expedient: “ja hi hem posat un cartell”, però no per fer desaparèixer les caques del carrer. És com les ratlles grogues del carrer Mary Santpere: van servir perquè els cotxes no aparquessin a la vorera? Doncs no: cada nit n’hi ha una filera. I ja que no tenim policia municipal, ni els Mossos vindran a multar els amos incívics dels gossos, potser que ens empesquem solucions més creatives.

Si no, sembla que estem dient a la gent que no poden portar el gos a la rambla Josep Pla, però que no passa res si li deixen evacuar els intestins a les voreres de la carretera de Juià. Allà no hi ha cartells i, total, només hi passa la mainada que va a l’escola. Un cartell de “Gossos no” en un espai determinat es pot entendre com un “gossos sí” per als carrers on no hi ha cartell.

No seré jo qui digui que és cosa de l’Administració evitar que els incívics facin marranades. Tothom hauria de ser prou assenyat per entendre que no costa gaire comprar un rotlle de bosses per recollir els excrements canins, igual que comprem el paper de vàter per a les nostres deposicions o els kleenex per eixugar-nos el que sigui. Al Mercadona en venen unes de marca Saplex (perfumades, de color negre) que són la mar de pràctiques. I als que no entenen una cosa tan simple com aquesta, el “gossos no” no els farà ni fred ni calor.

El fet és que la realitat ens diu que encara hi ha primats poc evolucionats (com diria l’admirat Eudald Carbonell) que necessiten que algú els digui que els carrers no són per llançar-hi llaunes, bosses de paper o paquets de tabac buits, ni per deixar-hi les caques dels gossos. I aquest algú no ha de ser ni un ciutadà (o ciutadana) de peu, ni el regidor de medi ambient, ni el senyor de la brigada que passa amb l’escombra, ja que l’incívic que no té manies a l’hora de emmerdar el carrer tampoc no en té per fotre un moc a qui intenta donar-li un consell. Aquest algú ha de ser la seva pròpia consciència, aquella veu adormida que de cop li crida “tiu, ets un porc!”. Només falta trobar la manera de despertar-la.

El cas de la sabata desaparellada

2 respostes

Desaparellada i abandonada

Una bona amiga, coneixedora de com m’agrada reflexionar sobre temes de gran transcendència, m’ha llançat el repte de resoldre un misteri que no la deixa dormir en pau: Com és que molt sovint veiem al mig de la carretera una sabata desaparellada? Sóc conscient que un enigma d’aital magnitud necessitaria la perspicàcia i l’habilitat deductiva d’un Sherlock Holmes, però tot i així, i ni que sigui per no fer-li un lleig, intentaré plantejar algunes hipòtesis.

Una de les menys plausibles, però a la vegada més divertides, és la possibilitat que la persona propietária de la sabata desaparellada sigui la víctima de la llegenda de la sogra i la prostituta. Fernando Colomo la va utilitzar en una pel·lícula amb Antonio Resines i des de llavors ha circulat en diverses variants (narratives). Un conductor que va a buscar la seva dona i la seva sogra amb el cotxe es troba una suposada autoestopista i la puja. Resulta que la noia és una prostituta i, quan ell se n’adona, la convida a abandonar el cotxe. Al cap d’una estona, amb la sogra al seient de darrere i la dona de copilot, descobreix una sabata solta sobre la catifa de davant. Pensant-se que és de la prostituta i per no haver de donar explicacions, s’empesca una maniobra de distracció i la llança per la finestra. Quan arriben a destí, la sogra només porta una sabata.

La clau d’aquesta faula, però, no és la sabata en si, sinó l’impuls que porta el conductor a desfer-se de la peça de calçat de manera tan subreptícia. Si no hi havia hagut cap comerç carnal amb la ventafocs del voral, quina mena de sentiment de culpabilitat l’empeny a amagar la seva trobada amb ella? Per contestar aquesta pregunta cal excavar en les zones més profundes de la psicologia de l’home. O de la dona. O de la sogra. L’home ni es planteja preguntar “és d’algú aquesta sabata?”, perquè es pensa que és de la prostituta i perquè creu que per a la dona i la sogra, una sabata femenina aliena és una prova d’adulteri irrefutable. Però, d’altra banda, imaginem que hagués compartit amb elles les seves sospites i hagués dit “he pujat una autoestopista en una rotonda i, quan s’ha ofert a xuclar-me-la per un preu no especificat, l’he feta fora del cotxe i s’ha descuidat una sabata”. Com hauria reaccionat la dona? I la sogra? Haurien dit “ostres, busquem la rotonda i tornem-li, pobra”? No, clar, perquè la sabata era de la sogra. Pero, i si la sabata fos realment de la noia? Fa de mal dir, oi?

Però m’he desviat del tema principal, que era la sabata solitària enmig de la carretera. Se m’acut que algú pot haver anat a comprar-se unes sabates noves i ha decidit desfer-se de les velles llançant-les per la finestra del cotxe. El fet que només en veiem una es deu sobretot a la velocitat del cotxe. Aquesta teoria és encara més probable quan es tracta d’una sabata de nen (o nena). Tots els pares (i mares) saben com es posen de pesats els nens (i nenes) quan els compres unes sabates noves (“me les vull posar ara, me les vull posar ara!”).

La teoria més macabra és una altra, però tampoc no té gaire mèrit. A totes les pel·lícules en què volen ensenyar com atropellen algú, si ens volen estalviar la imatge de la topada (no tant per no ferir la nostra sensibilitat com per evitar de contractar un especialista), fan allò tan sobat de deixar la pinya fora de pla, i fer aparèixer una sabata que ha sortit rebotida pels aires. És fàcil pensar, doncs, que en els casos d’atropellament, durant la retirada del cadàver s’han oblidat de procedir a l’aixecament de la sabata. Un fet lògic, d’altra banda, ja que el seu propietari ja no la necessitarà. Confesso, però, que la raó per la qual a la persona atropellada li cau una sabata, i no les dues, se m’escapa totalment. Si alguna vegada atropello algú o m’atropellen, ja m’hi fixaré.

PS: Estava buscant un imatge per il·lustrar això i he trobat altres autors que han dedicat una estona al mateix tema. Aprofito per mangar-li una imatge a un d’ells. L’altre és Joan Barril. Us deixo els enllaços aquí per si els voleu visitar. 🙂


– The Lone Shoe

– Joan Barril a El Periódico

Stieg Larsson al cinema (és a dir, a la televisió)

Deixa un comentari

DivendrCartell de «La noia que somiava un llumí i un bidó de gasolina»es passat, 23 d’octubre, vaig tenir el plaer de compartir tertúlia literària i cinematogràfica amb l’editora Ester Pujol i el llibreter/factòtum de la moguda gironina Guillem Terribas, davant el públic dels cinemes Ocine –abans Oscar– amb ocasió de l’estrena de «La noia que somiava un llumí i un bidó de gasolina». La primera cosa que cal dir de l’adaptació de la segona novel·la de la trilogia Millennium, del suec Stieg Larsson, és que, a diferència de l’anterior «Els homes que no estimaven les dones», es tracta d’un producte pensat i produït per a la televisió, i no per al cinema, fet que es nota en tots els aspectes del resultat. Dirigida per Niels Arden Oplev, «Els homes que no estimaven les dones» era un llargmetratge creat per a la pantalla gran, rodat en cinemascope, amb un pressupost ajustat però digne, una banda sonora simfònica espectacular i un bon ús de la fotografia i la filmació en exteriors i decorats. La segona part, en canvi, es va concebre com un producte per a la televisió, en format 1:1,85, molts primers plans i
una banda sonora electrònica efectiva, però menys inspiradora.

El projecte de la productora Yellow Bird contemplava una estrena del primer llibre en un film de 144 minuts al cinema i quatre capítols de 90 minuts, basats en els altres dos volums, en forma de sèrie de televisió. El gran èxit de taquilla de la primera pel·lícula i el fenomen de vendes en què es van convertir els tres llibres després arreu d’Europa va fer que, amb el material ja rodat, la productora es repensés els seus plans i acabés fent un muntatge de dues hores de les tres hores previstes de «La noia que somiava un llumí i un bidó de gasolina», dirigida per Daniel Alfredson.

Quan s’és un admirador de la trilogia de Stieg Larsson és impossible valorar aquestes pel·lícules sense deixar-se endur pel lligam sentimental del record de moltes hores de lectura apassionants, protagonitzades per personatges que formaran part de la nostra memòria per sempre. Per això, malgrat les seves mancances, el telefilm de Daniel Alfredson es veu amb simpatia. De les més de 700 pàgines de la novel·la original, la pel·lícula no es queda ni amb un 25%. Això és inevitable i ja hi hauríem de comptar abans d’entrar a la sala. Però té el mèrit de ser fidel a la imatge que ens havíem creat dels personatges quan vam llegir el llibre i no traeix l’esperit dels originals en les seves reaccions o el seu comportament, cosa que no es podia dir de la part final de la pel·lícula anterior.

L’adaptació de les obres de Larsson a càrrec de Yellow Bird es va gestar quan les novel·les ja eren un èxit a Suècia, però tot just començaven a traduir-se a altres llengües. Per això, es tracta de produccions amb un regust certament local i modest, allunyat de l’enorme quantitat de diners i expectació que han provocat els originals literaris posteriorment. Malgrat això, i a l’espera que el cinema americà posi en marxa la seva pròpia versió «corregida i augmentada», és d’agrair que la primera adaptació ens hagi arribat del mateix país que va veure néixer el seu origen literari.

Els qui no hagin llegit el llibre, potser trobaran en «La noia que somiava un llumí i un bidó de gasolina» un thriller convencional, no gaire allunyat de les sèries de lladres i serenos que ens arriben amb comptagotes de països com Alemanya o França,  que no aconsegueix estar a l’alçada de l’enorme expectació creada. Els que l’hagin llegit hi trobaran una il·lustració respectuosa, amb una immensa Lisbeth Salander interpretada per Noomi Rapace i un boxejador anomenat Paolo Roberto que s’interpreta ell mateix en un dels passatges més encantadors del film.

I tu, a què et dediques?

Deixa un comentari

Un dia vaig sentir algú que explicava que, als Estats Units, quan preguntes a algú “a què
et dediques?”, es dóna per entès que estàs preguntant per les aficions de l’altre, i no per la seva professió. “Col·lecciono taps de cervesa” o “faig escultures” serien doncs dues respostes perfectament esperables, i no “treballo de telefonista” o “sóc funcionari”. La idea
seria que els nord-americans, així en general, pensen que allò que els defineix no és la feina que els dóna de menjar, sinó aquella activitat que els dóna un cert sentit de realització personal.

A Celrà, una colla de persones diversa en edats i procedència hem muntat una associació (i no perquè a Celrà no n’hi hagi gaires) que prendrà la forma d’una companyia de teatre amateur. L’origen és el curs d’iniciació al teatre que s’ha celebrat els últims dos anys i el destí és el que ha unit els insensats (i insensates) que, a més de fer el curs, hem tingut ganes d’anar una mica més enllà.

La creació d’un grup de teatre amateur ha estat la conseqüència lògica d’un procés que va començar fa quasi dos anys. Crec que ben pocs, per no dir ningú, ens vam apuntar al curs pensant que el resultat seria fer teatre de manera estable. Mirant enrere, però, ara em sembla que era una cosa inevitable, i bona part de la responsabilitat en aquest fet la té l’entusiasme i la capacitat engrescadora de la nostra senyoreta i directora. La Txell Faxedas ens ha encomanat el verí del teatre i això ja no té marxa enrere, segurament perquè ens ha ajudat a treure de dins un impuls amagat, unes ganes de descobrir coses de nosaltres mateixos que estaven latents, esperant una espurna que les fes esclatar. La
Txell ha posat l’espurna i molt més, i si en surt alguna cosa presentable de tot plegat, el mèrit principal serà ben seu.

Al principi parlava dels americans i del seu costum, diuen, de definir-se ells mateixos mitjançant les seves aficions i no mitjançant allò que els permet pagar les factures. En el meu cas, he tingut la sort (i que duri!) d’anar construint un currículum relacionat amb coses que m’apassionen, com el periodisme, el cinema i la informàtica. I malgrat que mai tot són ni han estat flors i violes, no em puc queixar. Ara bé, penso que els americans tenen bona part de raó i que són aquestes altres activitats les que acaben d’arrodonir una vivència personal satisfactòria. Fer teatre, dibuixar, tocar un instrument, jugar al tennis, aprendre dansa contemporània o apuntar-se a un club de lectura són activitats extraescolars que ajuden a mantenir l’equilibri emocional, fins al punt que haurien d’estar subvencionades per la seguretat social. Si els departaments de sanitat dels governs d’arreu s’ho plantegessin de veritat, segur que baixarien el consum d’ansiolítics, els accidents de
trànsit i els actes de violència, siguin del gènere que siguin.

“I les responsabilitats?”, preguntarà algú. Tots coneixem persones que tenen massa feina o estan massa ocupades o massa estressades per dedicar unes hores a la setmana a cuidar el seu jo personal i intransferible, i a més en fan ostentació. Estan sempre reunides i miren amb menyspreu els irresponsables que fan el pallasso o aprenen a tocar el saxo mentre elles aixequen el país o es sacrifiquen per la família. L’única resposta que se m’acut per a aquesta mena de gent és la convicció profunda que el país en general i les famílies en
particular anirien molt millor si cadascú sabés trobar la seva pròpia via d’escapament i la cuidés amb atenció, ni que sigui un parell d’horetes un dia al vespre, ben negociades i pactades perquè ningú no prengui mal. Crec, de debó, que és un qüestió de vida o mort.