El ‘West Side Story’ de Spielberg: una nova mirada del clàssic

Cartell de West Side StorySteven Spielberg ha fet la seva versió de West Side Story, el musical, com si no existís una pel·lícula de fa seixanta anys basada en la mateixa obra. Això, que es podria considerar una presumpció per part seva, resulta que és tot el contrari. Ignorar la pel·lícula de Robert Wise és la millor manera de respectar-la. És un clàssic que té el seu lloc a la història del cinema i ningú no ho discuteix.

La versió de Spielberg no pretén esmenar l’anterior. Ho pot semblar, perquè ha muntat un repartiment en què tots els personatges porto-riquenys estan interpretats per hispans, o en què tothom canta de veritat. Però no fa la impressió que tingui un afany revisionista, com si fos el “Motí a bord” de Roger Donaldson o els últims films de James Bond.

Aquests elements, que podrien semblar intents de corregir el film de Wise, es justifiquen perquè és el que correspon al cinema d’avui, en què ja no té sentit que Burt Lancaster faci d’apatxe o Marlon Brando de revolucionari mexicà. Com tampoc tindria sentit que haguessin agafat actors i actrius que s’haguessin de doblar en les cançons.

Veient la pel·lícula, he tingut el convenciment que Spielberg s’havia proposat rodar West Side Story com si no s’hagués fet mai abans. Aquesta és la sensació que m’ha transmès durant tota l’estona. El guió de Tony Kushner i la manera de dirigir de Spielberg traspuen la frescor i la llibertat de qui agafa una obra de teatre i la converteix en la pel·lícula que s’imaginava mentre la veia a l’escenari.

Kushner ha dit que quan Spielberg li va proposar escriure un nou West Side Story, va pensar que s’havia trastocat. És clar que és una bogeria, però després de veure com han tractat aquest clàssic per mostrar-lo al públic d’avui, és una bogeria benvinguda i molt reivindicable.

La història de les dues bandes que lluiten pel domini del seu barri és la mateixa, però l’agressivitat, els gestos i les actituds tenen un grau més alt de realisme, sense perdre de vista que cada baralla és, sobretot, una coreografia.

El ritme intern de la realització i el muntatge està portat amb bon pols i una connexió intima i natural entre la música i les imatges. No diré que Spielberg sigui el nou Stanley Donen, déu me’n guard, però si hi ha un fet que caracteritza el seu cinema des de fa dècades és la cerca de la sincronia perfecta entre la planificació, el muntatge i cada passatge de les bandes sonores dels seus films, que en molts moments arriben a ser autèntiques simfonies visuals (penso en E.T., els Indiana Jones o The Color Purple, per esmentar-ne també una que no sigui de John Williams).

Spielberg no havia fet mai cap musical, però les seves pel·lícules estan plenes de seqüències filmades i muntades amb un sentit del ritme i unes cadències que semblen escrites sobre una partitura.

I una cosa que agraeixo: en aquesta pel·lícula les coreografies es veuen, perquè no estan fragmentades en plans d’un segon i mig, com passa en la majoria dels musicals dels últims 25 anys, no sé si perquè persegueixen un dinamisme mal entès o perquè han de dissimular les limitades habilitats dels actors que ballen. Aquí el dinamisme ja ve inclòs a la partitura original i als impressionants números de ball.

Aquesta m’ha semblat una molt bona adaptació. Una pel·lícula espectacular que no cau en pirotècnies visuals innecessàries i que sap trobar l’equilibri per fer lluir a la pantalla el munt de talent que hi ha en tots els departaments esmentats als títols de crèdit.

Entre els detalls concrets que vull comentar, la idea de substituir el personatge del botiguer Doc per la seva vídua “chicana” no és només una pirueta enginyosa del guionista per fer-hi entrar Rita Moreno (que també), sinó un recurs que enriqueix i afegeix matisos al relat sobre el xoc cultural tan propi de l’obra original. El local d’en Doc encara és el lloc de trobada dels Jets, però la mestressa avui és una àvia porto-riquenya a qui els seus veuen com una renegada. M’ha semblat un gir brillant.

I un dubte sobre com resoldran en el doblatge espanyol el xoc de llengües que apareix en algunes escenes. El moment més delicat és aquell en què Tony demana al personatge de Rita Moreno que li ensenyi unes frases en espanyol, que ell s’apunta en un paper, per sorprendre María en la seva primera cita. Aquest escena és tan impossible de doblar com la conversa entre John Wayne i els indígenes que parlaven en espanyol a la mítica “Fort Apache”, amb Pedro Armendáriz fent d’intèrpret.


West Side Story (EUA, 2021)
Vista el 8 de desembre als Cinemes Castillet de Perpinyà
Estrena a l’Estat espanyol: 22 de desembre

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.