El món s’acaba

Ja han començat a tronar els crits de “traïdors”, “botiflers” i coses pitjors, en simpàtica coincidència amb el castell de focs artificials que feia explotar el cel de Girona mentre en Carod encenia la metxa del seu petard-butifarra, en forma de roda de premsa amb declaració institucional inclosa. No m’estranyaria que el proper vicepresident primer del govern català ho tingués preparat des del mateix dia que va veure el “ConfidencialCat”.

Doncs això, que igual que s’han acabat les Fires de Girona, les nits de barraques i les parades de castanyes, també s’han acabat la campanya electoral, les eleccions, les negociacions i els pactes. I la gent de CiU, com els gironins, s’han despertat com estaven, però amb ressaca, mentre es pregunten com és que la farra ha durat tan poc. I igual que s’han esvaït els fums dels coets, a CiU li han baixat els fums de cop.

Potser els convindria fer un exercici d’humilitat i anar a buscar els culpables de tot plegat als miralls de casa seva. És que no es poden fer les coses més malament! No es pot anar pel món menyspreant els adversaris i pretendre que, a l’hora dels pactes, et donin la presidència de la Generalitat. Ara criticaran ERC perquè ha fet president en Montilla, però el fet és que a CiU no li ha interessat en cap moment buscar el suport d’ERC per a la legislatura que és a punt de començar. Ho van demostrar amb les perles que li van dedicar en el “ConfidencialCat” i que ara es menjaran amb patates, o ho van explicitar quan a en Duran, encara amb els vots calents sobre les taules, li va faltar temps per decantar-se per la “sociovergència”, amb l’excusa del “govern fort” i l’estabilitat. Es veu que en Duran es quedarà amb les ganes de ser ministre del govern d’Espanya, com en Roca.

Jo no dic que CiU no hagués de fer oposició al tripartit, ni que hagués de dedicar la legislatura anterior a preparar el terreny per pactar amb ERC, però li haurien anat millor les coses si no hagués buscat l’acarnissament, el descrèdit constant i la desqualificació. Van dedicar tant temps a carregar contra el govern d’esquerres (sense cap necessitat: ells sols es desprestigiaven molt bé), que no els en va quedar per presentar les seves alternatives, que no dubto que les tenien. Anys enrere, quan en Pujol debatia amb l’Obiols i el Guti, es posava el públic a la butxaca amb arguments, respecte, molta saviesa política i (també) un toc de paternalisme. Els rivals d’en Mas en les mateixes forces polítiques són d’un nivell molt inferior als de fa 20 anys. Segur que en Pujol se’ls hauria cruspit sense despentinar-se, però també sense necessitat de fer servir el menyspreu i la prepotència que han exhibit Mas, Madí, Duran i Puig, emparats d’allò que ara en diuen “una campanya moderna i atrevida”. Han dinamitat els ponts i seran ells (o els seus successors) qui els hauran de reconstruir. Espero que no decidiran continuar adscrits a la línia Acebes-Zaplana, caracteritzada per la nul·la capacitat de reconèixer els propis errors i l’entossudiment a creure’s tota mena de teories conspiratives francament hil·larants.

I bé, davant els missatges apocalíptics que ens comencen a arribar de la Catalunya convergent (perquè els independentistes s’han venut al PSOE), o davant les prediccions d’hecatombe que estan a punt de fer l’ala castissa del PSOE , el PP, els bisbes, la “brunete mediàtica” i els d’en Boadella (perquè el PSOE s’ha venut als independentistes), crec que la millor opció per no perdre els nervis és pensar que, com a màxim, això durarà quatre anys i després tornarem a votar. Total, és una legislatura, ara ja no hi ha un Estaut nou per redactar i no serà pitjor que la dels anys 1999-2003, quan el govern de CiU va tenir el país anestessiat per assegurar-se el suport del PP als pressupostos. No em negareu que, com a mínim, ara estem més entretinguts.