El món s’acaba

Si hem de fer cas de les primeres reaccions (i les que vindran!) a la blogosfera convergent, després que en Carod ens fes ahir el tràiler del Tripartit 2, qualsevol diria que ens cau al damunt una catàstrofe de proporcions inimaginables, una plaga bíblica que ha fet oblidar de cop les conseqüències del canvi climàtic i el gol de l’empat del Chelsea en temps de descompte de dimarts passat, per esmentar només dues de les moltes desgràcies que han saltat a les primeres pàgines els últims dies.

Ja han començat a tronar els crits de “traïdors”, “botiflers” i coses pitjors, en simpàtica coincidència amb el castell de focs artificials que feia explotar el cel de Girona mentre en Carod encenia la metxa del seu petard-butifarra, en forma de roda de premsa amb declaració institucional inclosa. No m’estranyaria que el proper vicepresident primer del govern català ho tingués preparat des del mateix dia que va veure el “ConfidencialCat”.

Doncs això, que igual que s’han acabat les Fires de Girona, les nits de barraques i les parades de castanyes, també s’han acabat la campanya electoral, les eleccions, les negociacions i els pactes. I la gent de CiU, com els gironins, s’han despertat com estaven, però amb ressaca, mentre es pregunten com és que la farra ha durat tan poc. I igual que s’han esvaït els fums dels coets, a CiU li han baixat els fums de cop.

Potser els convindria fer un exercici d’humilitat i anar a buscar els culpables de tot plegat als miralls de casa seva. És que no es poden fer les coses més malament! No es pot anar pel món menyspreant els adversaris i pretendre que, a l’hora dels pactes, et donin la presidència de la Generalitat. Ara criticaran ERC perquè ha fet president en Montilla, però el fet és que a CiU no li ha interessat en cap moment buscar el suport d’ERC per a la legislatura que és a punt de començar. Ho van demostrar amb les perles que li van dedicar en el “ConfidencialCat” i que ara es menjaran amb patates, o ho van explicitar quan a en Duran, encara amb els vots calents sobre les taules, li va faltar temps per decantar-se per la “sociovergència”, amb l’excusa del “govern fort” i l’estabilitat. Es veu que en Duran es quedarà amb les ganes de ser ministre del govern d’Espanya, com en Roca.

La jugada de CiU era desprestigiar ERC per quedar com a única força patriòtica i atraure’s la simpatia de Rodríguez Zapatero, comptant que el PSC diria “amén” a qualsevol directriu que els vingués des del carrer Ferraz, és a dir, confiant que a Montilla no l’importaria gens fer-se l’harakiri per estalviar maldecaps al PSOE. Van anar de sobrats, i al final s’han trobat mancats de suports, primer dels votants (oh, sí, és clar, han guanyat les eleccions: llàstima que aquí no hi hagi un bipartidisme com als Estats Units), i després dels possibles aliats.
Qui havia de pensar que en Montilla, per molt Montilla que sigui, i per molt que no tingui el títol de batxillerat, si li donen a escollir entre ser la crossa d’en Mas o ser el president de la Generalitat, escolliria la segona opció, encara que la primera sigui la que li recomanaven els seus caps de partit, la banca, la patronal, el PP i la premsa rància. Ostres! I ara què fem? Haurem de trucar en Carod, aquell que va tenir la culpa del boicot del cava i que després va anar a l’estranger (perquè això de Perpinyà no deixa de ser una ciutat estrangera on només parlen català els gitanos i en Pere Codonyan, no?) a parlar amb ETA.
I vet aquí la gran paradoxa: CiU, que sempre s’ha presentat com a guardià únic de les essències pàtries i com a garant de la idea que les decisions s’havien de prendre a Catalunya i no a “Madrid”, ha vist com l’única opció que li quedava per governar era precisament una ordre de “Madrid”, i s’hi ha abonat a fons. Devien estar convençuts que Zapatero trucaria en Montilla i li diria: “coño, Pepe, no me jodas… ¿desde cuándo quieres ser tu presidente de la Generalidad?”. “Pues mira, Jose (amb la “o” tònica, naturalment), lo siento por ti pero ahora se van a enterar Sala Marín y el del flequillo de lo que vale un quilo de alfalfa”. Després que el que havia de ser un vot massiu es va quedar en dos escons més, CiU confiava a cegues en la jugada madrilenya per apartar Montilla del camí. La prova (una més) la tenim a la premsa d’avui: llegeixo a la web d’El País que “CiU ha advertido al PSC de que si opta por reeditar el tripartito, Zapatero puede irse olvidando de su apoyo en el Congreso”. Sí, senyor, això és fer política en clau catalana. És clar que potser Zapatero els va prometre alguna cosa… el mateix Zapatero que tres anys enrere va dir allò de “apoyaré la reforma del estatuto que apruebe el parlamento de Cataluña”.

Jo no dic que CiU no hagués de fer oposició al tripartit, ni que hagués de dedicar la legislatura anterior a preparar el terreny per pactar amb ERC, però li haurien anat millor les coses si no hagués buscat l’acarnissament, el descrèdit constant i la desqualificació. Van dedicar tant temps a carregar contra el govern d’esquerres (sense cap necessitat: ells sols es desprestigiaven molt bé), que no els en va quedar per presentar les seves alternatives, que no dubto que les tenien. Anys enrere, quan en Pujol debatia amb l’Obiols i el Guti, es posava el públic a la butxaca amb arguments, respecte, molta saviesa política i (també) un toc de paternalisme. Els rivals d’en Mas en les mateixes forces polítiques són d’un nivell molt inferior als de fa 20 anys. Segur que en Pujol se’ls hauria cruspit sense despentinar-se, però també sense necessitat de fer servir el menyspreu i la prepotència que han exhibit Mas, Madí, Duran i Puig, emparats d’allò que ara en diuen “una campanya moderna i atrevida”. Han dinamitat els ponts i seran ells (o els seus successors) qui els hauran de reconstruir. Espero que no decidiran continuar adscrits a la línia Acebes-Zaplana, caracteritzada per la nul·la capacitat de reconèixer els propis errors i l’entossudiment a creure’s tota mena de teories conspiratives francament hil·larants.

I bé, davant els missatges apocalíptics que ens comencen a arribar de la Catalunya convergent (perquè els independentistes s’han venut al PSOE), o davant les prediccions d’hecatombe que estan a punt de fer l’ala castissa del PSOE , el PP, els bisbes, la “brunete mediàtica” i els d’en Boadella (perquè el PSOE s’ha venut als independentistes), crec que la millor opció per no perdre els nervis és pensar que, com a màxim, això durarà quatre anys i després tornarem a votar. Total, és una legislatura, ara ja no hi ha un Estaut nou per redactar i no serà pitjor que la dels anys 1999-2003, quan el govern de CiU va tenir el país anestessiat per assegurar-se el suport del PP als pressupostos. No em negareu que, com a mínim, ara estem més entretinguts.

3 pensaments a “El món s’acaba

  1. hai

    Començo a pensar que això serà pitjor que lo dels trens d’Atoxa i ETA i el PP….. bé, espero que no.
    Per guanyar calen dues coses : 1 Formar un grup de diputats ampli 2 Disposar de les simpaties d’algun altre grup parlamentari per tal d’així tenir el seu suport en cas de no tenir majoria.

    CIU ha fet relativament bé el punt 1, però el punt dos el porta fatal desde fa molts anys. No hi ha tres perdedors que s’ajunten i bla bla bla….
    hi ha un perdedor claríssim. que és molt diferent.

    (Si la blogosfera està així… imagina’t certs portals aparadors del catalanisme més ranci i caduc. 🙂 )

    Respon
  2. en Vaqué

    Un 10 per l’article (tot i que no estic d’acord en que “Els rivals d’en Mas en les mateixes forces polítiques són d’un nivell molt inferior als de fa 20 anys”. Algun potser sí, però no tots).

    Respon
  3. Desdecelrà

    Gràcies pels vostres comentaris. A veure quan proclamem la República Independent de Celrà!

    Ricard: quan deia allò de les forces polítiques de fa 20 anys, em referia a l’Obiols i el Guti, comparats amb Montilla i Saura. Els dirigents d’ERC actuals ja m’estan bé. N’hem vist de pitjors, sobretot pensant que una vegada vaig votar en “Luis” Racionero com a cap de llista per Girona!

    Respon

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *