Intent de comentari dels resultats electorals

Deixa un comentari

El resultat de les eleccions municipals a Celrà ha estat com el despertar de la bella dorment, una sacsejada que ha provocat sensacions diferents a les diferents formacions polítiques. L’ajustat 5-4 entre l’Entesa i iCelrà i la davallada brutal de Convergència i Unió són des de diumenge al vespre el tema de totes les converses. La irrupció d’iCelrà amb quatre regidors i la de la CUP amb un, i la consegüent pèrdua de pes de les dues úniques formacions que hi havia a l’ajuntament fins ara, demostren que molts votants han cregut que les coses no s’estaven fent prou bé ni al govern municipal ni a l’oposició, i això és el que han expressat amb el seu vot.[@more@]

La pèrdua de regidors de l’Entesa és una conseqüència lògica de l’escissió que va portar a la creació d’iCelrà. Si hi va haver un transvassament de persones d’una formació a l’altra, també era previsible que passés amb els votants. Aquí no ha passat com amb els partits tradicionals, on qui es mou no surt a la foto, primer perquè els partits tradicionals tenen poca cosa a dir a les eleccions locals en pobles petits, i segon perquè aquesta va ser una escissió més profunda i significativa que la de, per exemple, ERC i el PI (algú se’n recorda del PI?).

I la baixada de CiU demostra que la justícia divina no s’expressa només en el més enllà, sinó que també posa les coses al seu lloc en el més ençà. Els tres regidors convergents que han estat a l’oposició han fet un paper tan poc lluït, que CiU no ha pogut aguantar el seu pobre resultat de fa quatre anys ni treient el sant cristo gros per posar-lo de número 2 de la candidatura. El mateix Joan Planas va reconèixer durant la campanya electoral que no havien fet una bona oposició, però està clar que no és a dues setmanes de les eleccions que s’ha de corregir el camí.

Els quatre regidors d’iCelrà provenen principalment de la fuga de vots de l’Entesa, amb qui la proximitat ideològica és evident, però també d’exvotants de CiU que poden haver considerat que el seu vot de fa quatre anys no ha servit per res. I el regidor de la CUP és el premi just a una campanya innovadora i imaginativa que ha quallat molt bé entre els joves, entenent com a tals no només els que fa pocs anys que voten.

A partir d’aquí i tenint en compte que l’Entesa s’ha quedat a un regidor de la majoria absoluta, sobre el paper hi hauria diverses possibilitats:

1. El govern en minoria: A les entrevistes preelectorals de Ràdio Celrà, l’alcalde i cap de llista de l’Entesa, Francesc Camps, ja va insinuar aquesta possibilitat quan va dir que no era imprescindible una majoria absoulta per formar govern, ja que en l’última legislatura gairebé totes les propostes als plens s’havien aprovat per unanimitat. En la situació actual, el govern de l’Entesa en minoria té l’inconvenient que cinc persones s’hauran de repartir les àrees que fins ara dirigien entre vuit. Això farà que el dia a dia sigui més complicat de gestionar, per una simple qüestió numèrica i perquè, amb una oposició forta, les decisions no es podran prendre amb la mateixa placidesa que fins ara. A part d’això, tampoc sembla que els plens dels propers quatre anys hagin de ser com els dels quatre últims.

2. El pacte “a la balear”: Un acord iCelrà-CUP-CiU deixaria l’Entesa a l’oposició, però la situació d’aquí no és la del “tots contra el PP” de les eleccions balears de fa 8 anys. A més, els pactes de les minories contra el guanyador, que ja són de mal explicar a les eleccions nacionals, encara ho són més a les locals, sobretot quan no hi ha afinitat ideològica entre els que es reparteixen el pastís.

3. El pacte “a la basca”: Després de l’escissió del PNV que va donar lloc al naixement d’Eusko Alkartasuna, les ferides van trigar a cicatritzar, però al cap d’un temps van començar a pactar i des de fa uns anys fins i tot han format coalició per presentar-se a algunes eleccions. Un govern municipal amb un acord entre Entesa i iCelrà tindria almenys tres arguments a favor: l’afinitat ideològica dels dos grups, situats al mateix lloc de l’espai polític; la gran compatibilitat en els eixos dels seus programes electorals, i la qualitat de l’equip humà que resultaria de sumar els cinc d’una banda i els quatre de l’altra. Un pacte d’aquestes característiques sentaria les bases per començar a acabar amb la divisió, la desconfiança i les mirades de reüll dels últims mesos, però fa l’efecte que encara s’han de gastar moltes caixes de tirites perquè sigui possible.

Celrà té al davant l’oportunitat de tenir un govern fort, amb un equip que aplegaria la solidesa de quatre persones amb experiència de govern i les aportacions de cinc persones noves (l’única incorporació nova de l’Entesa i les quatre d’iCelrà). Si al final aquesta oportunitat no s’aprofita, segurament serà més per rivalitats personals que per qüestions polítiques o programàtiques. No sé si és demanar molt que tots plegats fossin capaços d’asserenar-se i fer allò que els analistes en diuen “llegir els resultats”. Potser aleshores veurien que el poble els demana que, ara que ja han mesurat les seves forces, es posin a treballar junts. Que les decisions que afecten tot el poble es prenguin pensant en el poble, i que els “piques” personals es resolguin en l’àmbit personal. És clar que tots som humans, però els que anem a les urnes els votem perquè ens representin i perquè representin el millor de nosaltres, els nostres ideals, les nostres ganes de fer que el poble millori, i no les nostres febleses.

Enllaç recomanat: Notícia dels resultats a la web de l’ajuntament de Celrà.

Jorge Drexler, a cau d’orella

Deixa un comentari

La primera vegada que Jorge Drexler va actuar a Girona ho va fer al costat del grup de la Cellera Petit Fours. Eren les Fires de 2002 i el cantautor era un desconegut per a la majoria del públic, però de seguida va saber posar-se tothom a la butxaca amb un grapat de cançons plenes de creativitat i sensibilitat, però sobretot per la seva actitud a l’escenari.[@more@]

Jorge Drexler es va revelar com un mestre a l’hora de crear un clima de confiança i comunicació íntima amb els espectadors. L’última vegada que el vam veure, abans del concert de l’Auditori de la setmana passada, va ser el juny de 2005, al teatre de Sant Domènec, en la gira del seu penúltim disc, “Eco”. Drexler ja havia guanyat un Oscar, però mantenia intacte el seu caràcter afable i proper, mentre anava aprofundint en l’elaboració de lletres i músiques que l’han convertit en un dels creadors més inclassificables del panorama actual. A Sant Domènec, va fer pujar a l’escenari en Carles Cors, el seu amic de Petit Fours.

La immensitat de la sala Simfònica de l’Auditori de Girona i la característica timidesa del públic gironí podien fer pensar que el recital de dissabte passat no tindria aquell caire proper, gairebé familiar, que tan bé sap crear Jorge Drexler davant els seus parroquians, però a mesura que el cantant anava desenvolupant el repertori de la nit, va quedar clar que a ell no se li resisteixen els públics tímids i que sap encongir com ningú qualsevol espai, fins donar la sensació que canta a cau d’orella als espectadors de l’última fila.

El recital va començar a les fosques, amb un focus que imitava el far que va inspirar la cançó “12 segundos de oscuridad”, i a mesura que anava avançant en intensat musical i emocional, vam poder escoltar noves versions, principalment dels seus dos últims treballs; versions adaptades a l’excel·lent grup de músics que l’acompanya en aquesta gira, amb arranjaments que fan que les mateixes composicions sonin sempre diferents, amb matisos nous. Drexler té claríssim que el directe i l’estudi són móns complementaris i sobre l’escenari es dedica a experimentar. El resultat és sorprenent, perquè si les cançons ja són obres perfectes en la seva versió d’estudi, als concerts sonen diferents però igualment estimulants.

El públic va acabar cantant les tornades de les cançons i Jorge Drexler va agrair-los que el permetin dedicar-se “al oficio más lindo del mundo”. Tothom va sortir amb la sensació d’haver assistit a una trobada amb un creador generós, que viu la seva feina i la converteix en sensacions que només tenen sentit si es comparteixen.

(Article publicat al setmanari ‘Revenda’ de Girona)

El món s’acaba

3 respostes
Si hem de fer cas de les primeres reaccions (i les que vindran!) a la blogosfera convergent, després que en Carod ens fes ahir el tràiler del Tripartit 2, qualsevol diria que ens cau al damunt una catàstrofe de proporcions inimaginables, una plaga bíblica que ha fet oblidar de cop les conseqüències del canvi climàtic i el gol de l’empat del Chelsea en temps de descompte de dimarts passat, per esmentar només dues de les moltes desgràcies que han saltat a les primeres pàgines els últims dies.

Ja han començat a tronar els crits de “traïdors”, “botiflers” i coses pitjors, en simpàtica coincidència amb el castell de focs artificials que feia explotar el cel de Girona mentre en Carod encenia la metxa del seu petard-butifarra, en forma de roda de premsa amb declaració institucional inclosa. No m’estranyaria que el proper vicepresident primer del govern català ho tingués preparat des del mateix dia que va veure el “ConfidencialCat”.

Doncs això, que igual que s’han acabat les Fires de Girona, les nits de barraques i les parades de castanyes, també s’han acabat la campanya electoral, les eleccions, les negociacions i els pactes. I la gent de CiU, com els gironins, s’han despertat com estaven, però amb ressaca, mentre es pregunten com és que la farra ha durat tan poc. I igual que s’han esvaït els fums dels coets, a CiU li han baixat els fums de cop.

Potser els convindria fer un exercici d’humilitat i anar a buscar els culpables de tot plegat als miralls de casa seva. És que no es poden fer les coses més malament! No es pot anar pel món menyspreant els adversaris i pretendre que, a l’hora dels pactes, et donin la presidència de la Generalitat. Ara criticaran ERC perquè ha fet president en Montilla, però el fet és que a CiU no li ha interessat en cap moment buscar el suport d’ERC per a la legislatura que és a punt de començar. Ho van demostrar amb les perles que li van dedicar en el “ConfidencialCat” i que ara es menjaran amb patates, o ho van explicitar quan a en Duran, encara amb els vots calents sobre les taules, li va faltar temps per decantar-se per la “sociovergència”, amb l’excusa del “govern fort” i l’estabilitat. Es veu que en Duran es quedarà amb les ganes de ser ministre del govern d’Espanya, com en Roca.

La jugada de CiU era desprestigiar ERC per quedar com a única força patriòtica i atraure’s la simpatia de Rodríguez Zapatero, comptant que el PSC diria “amén” a qualsevol directriu que els vingués des del carrer Ferraz, és a dir, confiant que a Montilla no l’importaria gens fer-se l’harakiri per estalviar maldecaps al PSOE. Van anar de sobrats, i al final s’han trobat mancats de suports, primer dels votants (oh, sí, és clar, han guanyat les eleccions: llàstima que aquí no hi hagi un bipartidisme com als Estats Units), i després dels possibles aliats.
Qui havia de pensar que en Montilla, per molt Montilla que sigui, i per molt que no tingui el títol de batxillerat, si li donen a escollir entre ser la crossa d’en Mas o ser el president de la Generalitat, escolliria la segona opció, encara que la primera sigui la que li recomanaven els seus caps de partit, la banca, la patronal, el PP i la premsa rància. Ostres! I ara què fem? Haurem de trucar en Carod, aquell que va tenir la culpa del boicot del cava i que després va anar a l’estranger (perquè això de Perpinyà no deixa de ser una ciutat estrangera on només parlen català els gitanos i en Pere Codonyan, no?) a parlar amb ETA.
I vet aquí la gran paradoxa: CiU, que sempre s’ha presentat com a guardià únic de les essències pàtries i com a garant de la idea que les decisions s’havien de prendre a Catalunya i no a “Madrid”, ha vist com l’única opció que li quedava per governar era precisament una ordre de “Madrid”, i s’hi ha abonat a fons. Devien estar convençuts que Zapatero trucaria en Montilla i li diria: “coño, Pepe, no me jodas… ¿desde cuándo quieres ser tu presidente de la Generalidad?”. “Pues mira, Jose (amb la “o” tònica, naturalment), lo siento por ti pero ahora se van a enterar Sala Marín y el del flequillo de lo que vale un quilo de alfalfa”. Després que el que havia de ser un vot massiu es va quedar en dos escons més, CiU confiava a cegues en la jugada madrilenya per apartar Montilla del camí. La prova (una més) la tenim a la premsa d’avui: llegeixo a la web d’El País que “CiU ha advertido al PSC de que si opta por reeditar el tripartito, Zapatero puede irse olvidando de su apoyo en el Congreso”. Sí, senyor, això és fer política en clau catalana. És clar que potser Zapatero els va prometre alguna cosa… el mateix Zapatero que tres anys enrere va dir allò de “apoyaré la reforma del estatuto que apruebe el parlamento de Cataluña”.

Jo no dic que CiU no hagués de fer oposició al tripartit, ni que hagués de dedicar la legislatura anterior a preparar el terreny per pactar amb ERC, però li haurien anat millor les coses si no hagués buscat l’acarnissament, el descrèdit constant i la desqualificació. Van dedicar tant temps a carregar contra el govern d’esquerres (sense cap necessitat: ells sols es desprestigiaven molt bé), que no els en va quedar per presentar les seves alternatives, que no dubto que les tenien. Anys enrere, quan en Pujol debatia amb l’Obiols i el Guti, es posava el públic a la butxaca amb arguments, respecte, molta saviesa política i (també) un toc de paternalisme. Els rivals d’en Mas en les mateixes forces polítiques són d’un nivell molt inferior als de fa 20 anys. Segur que en Pujol se’ls hauria cruspit sense despentinar-se, però també sense necessitat de fer servir el menyspreu i la prepotència que han exhibit Mas, Madí, Duran i Puig, emparats d’allò que ara en diuen “una campanya moderna i atrevida”. Han dinamitat els ponts i seran ells (o els seus successors) qui els hauran de reconstruir. Espero que no decidiran continuar adscrits a la línia Acebes-Zaplana, caracteritzada per la nul·la capacitat de reconèixer els propis errors i l’entossudiment a creure’s tota mena de teories conspiratives francament hil·larants.

I bé, davant els missatges apocalíptics que ens comencen a arribar de la Catalunya convergent (perquè els independentistes s’han venut al PSOE), o davant les prediccions d’hecatombe que estan a punt de fer l’ala castissa del PSOE , el PP, els bisbes, la “brunete mediàtica” i els d’en Boadella (perquè el PSOE s’ha venut als independentistes), crec que la millor opció per no perdre els nervis és pensar que, com a màxim, això durarà quatre anys i després tornarem a votar. Total, és una legislatura, ara ja no hi ha un Estaut nou per redactar i no serà pitjor que la dels anys 1999-2003, quan el govern de CiU va tenir el país anestessiat per assegurar-se el suport del PP als pressupostos. No em negareu que, com a mínim, ara estem més entretinguts.