Divendres passat, 23 d'octubre, vaig tenir el plaer de compartir tertúlia literària i cinematogràfica amb l'editora Ester Pujol i el llibreter/factòtum de la moguda gironina Guillem Terribas, davant el públic dels cinemes Ocine –abans Oscar– amb ocasió de l'estrena de «La noia que somiava un llumí i un bidó de gasolina». La primera cosa que cal dir de l'adaptació de la segona novel·la de la trilogia Millennium, del suec Stieg Larsson, és que, a diferència de l'anterior «Els homes que no estimaven les dones», es tracta d'un producte pensat i produït per a la televisió, i no per al cinema, fet que es nota en tots els aspectes del resultat. Dirigida per Niels Arden Oplev, «Els homes que no estimaven les dones» era un llargmetratge creat per a la pantalla gran, rodat en cinemascope, amb un pressupost ajustat però digne, una banda sonora simfònica espectacular i un bon ús de la fotografia i la filmació en exteriors i decorats. La segona part, en canvi, es va concebre com un producte per a la televisió, en format 1:1,85, molts primers plans i una banda sonora electrònica efectiva, però menys inspiradora.
El projecte de la productora Yellow Bird contemplava una estrena del primer llibre en un film de 144 minuts al cinema i quatre capítols de 90 minuts, basats en els altres dos volums, en forma de sèrie de televisió. El gran èxit de taquilla de la primera pel·lícula i el fenomen de vendes en què es van convertir els tres llibres després arreu d'Europa va fer que, amb el material ja rodat, la productora es repensés els seus plans i acabés fent un muntatge de dues hores de les tres hores previstes de «La noia que somiava un llumí i un bidó de gasolina», dirigida per Daniel Alfredson.
Quan s'és un admirador de la trilogia de Stieg Larsson és impossible valorar aquestes pel·lícules sense deixar-se endur pel lligam sentimental del record de moltes hores de lectura apassionants, protagonitzades per personatges que formaran part de la nostra memòria per sempre. Per això, malgrat les seves mancances, el telefilm de Daniel Alfredson es veu amb simpatia. De les més de 700 pàgines de la novel·la original, la pel·lícula no es queda ni amb un 25%. Això és inevitable i ja hi hauríem de comptar abans d'entrar a la sala. Però té el mèrit de ser fidel a la imatge que ens havíem creat dels personatges quan vam llegir el llibre i no traeix l'esperit dels originals en les seves reaccions o el seu comportament, cosa que no es podia dir de la part final de la pel·lícula anterior.
L'adaptació de les obres de Larsson a càrrec de Yellow Bird es va gestar quan les novel·les ja eren un èxit a Suècia, però tot just començaven a traduir-se a altres llengües. Per això, es tracta de produccions amb un regust certament local i modest, allunyat de l'enorme quantitat de diners i expectació que han provocat els originals literaris posteriorment. Malgrat això, i a l'espera que el cinema americà posi en marxa la seva pròpia versió «corregida i augmentada», és d'agrair que la primera adaptació ens hagi arribat del mateix país que va veure néixer el seu origen literari.
Els qui no hagin llegit el llibre, potser trobaran en «La noia que somiava un llumí i un bidó de gasolina» un thriller convencional, no gaire allunyat de les sèries de lladres i serenos que ens arriben amb comptagotes de països com Alemanya o França, que no aconsegueix estar a l'alçada de l'enorme expectació creada. Els que l'hagin llegit hi trobaran una il·lustració respectuosa, amb una immensa Lisbeth Salander interpretada per Noomi Rapace i un boxejador anomenat Paolo Roberto que s'interpreta ell mateix en un dels passatges més encantadors del film.
